EL CAMÍ - Capítol 14

"L'italià eremofòbic, la fornera poca-solta, un capellà per a vint pobles i el poble de les tres mentides "

30 Setembre 2019 

Puntuals, a les set del matí, ens trobem els tres "caminantes" a la porta del bar "Los Caballeros", al costat mateix de la catedral de Santo Domingo, per a fer el cafè amb llet i la pasteta i emprendre, tot seguit i amb energia, els 23 km que ens separen de Belorado, el nostre proper objectiu.
Avui, la part humana del Camí no ens ha costat gens de trobar-la. El destí, no te'l trobes, et troba ell a tu, i en sortir de la cafeteria ens hem creuat amb un jove que mirava a un cantó i altre de carrer buscant la petxina, icona i guia del camí, que l'havia de treure de la ciutat. Li hem indicat i, junts, hem enfilat recte per la "Calle Mayor", fins a les restes de les muralles calcetanes (gentilici local), per accedir després ja a la carretera, i travessar el riu Oja pel pont de més de 150 m de longitud i que data del segle XVIII.

El nostre nou amic es diu Giussepe i ens ha dit que era originari de l'illa italiana d'Ischia, davant mateix Nàpols. El jove, amb moltes ganes de tenir conversa, explicava, però, que ha estat alguns anys treballant a Lanzarote. "Fui para aprender español y aprendí antes alemán", referint-se al majoritari turisme germànic que tria com a opció, aquesta illa canària.
Parlant, parlant hem travessat el riu. Encara és fosc i mecànicament, anem seguint les ombres dels primers peregrins que caminen davant nostre, mentrestant, Giuseppe ens explica costums de la seua illa. "En la playa, los pescadores hacen un hoyo, envuelven patatas u otros alimentos con papel aluminio, lo cubren de arena y al cabo de unas horas, ya está cocido" No ens sorprèn, tenint en compte que enfront mateix, al continent, tenen el Vesuvi.

Les ombres, com esperits errants, seguim desfilant per una pista recta, i al contrallum de la claror que comença a intuir-se cap a l'Est, semblem una aparició de la Santa Compaña, tot i que encara estem a més de 500 km de Galícia.
De sobte, les ombres que portem uns 100 metres davant nostre, s'aturen i giren cua. Deixem d'escoltar a l'italià i entenem el que ha passat: ens hem equivocat de pista !. Consultem el mapa i, efectivament, hem de desfer gairebé un km de camí fins a l'antiga carretera N.120 i agafar el sender que va pel marge esquerre.
Un cop ben "encarrilats" correctament, el nostre amic ens segueix explicant que coixeja d'un peu. Té una bòfia. Fa dies que camina i l'esforç comença a fer-se notar. A banda de les butllofes als peus, l'illenc confessa que en comença a tenir també a l'ànima de butllofes. Almenys és lo que deduïm quan ens diu que no li agrada camina sol. Quina història hi pot haver darrere de l'amic Giuseppe per admetre que no li agrada la solitud, quan, una part del Camí, és precisament la introspecció i el recolliment interior....?

Segur que la hi ha, però no la sabrem mai, perquè comença una forta pujada i em vull treure el jersei i aprofitar per fer algunes fotografies del nou dia naixent. Quan el torno a albirar, al cap d'una estona, ha tornat a posar remei a la seva "eremofòbia" i camina al costat d'un altre noi que segur escoltarà les seves històries.
Amb tanta conversa i gairebé sense adonar-nos-en hem fet els primers sis km i en fer cim del turó, al fons del camí, ja veiem el campanar de Grañon, darrer poble de la comunitat autònoma de La Rioja. En entrar al poble pel carrer Major, l'aire ens porta una flaire agradable de pa enfornat de fa poc.
Seguint el rastre i després de passar per l'església i l'ajuntament intentant, sense aconseguir-ho, posar el segell a la nostra credencial per certificar el nostre pas per la vila, l'oloreta ens porta fins al forn del poble. Marisin no pot resistir la temptació i entra a comprar unes pastetes i aprofitar per veure si, allí, ens podem posar el "ditxós" mata-segells. "Si en los sitios oficiales no se lo ponen, como se lo vamos a poner nosotros", respon, un poc bròfega, la fornera. Les pastes bones, el flaire també, però la resposta ens fa un poc de pudor.

Deixem el poble a l'esquena, i per camins flanquejats de gira-sols amb els colls ja vençuts i secs, seguim "navegant" un parell de km més per aquest mar ondulat, que em semblen el seguit de turons i turonets que vaig travessant, fins que un panell espigat, ens informa que estem entrant a la Comunitat Autònoma de Castella- León, per la província de Burgos. Amb la d'avui, serà la tercera regió que trepitjo, després de Navarra i La Rioja.
Just en aquest punt, avui, fem l'encontre amb la nostra "cap d'intendència" que ens ha vingut a rebre i així viure també un poc del camí, camí.

Avui la "taula" ens la preparada al primer poble castellà, Redecilla del Camino. A l'entrada del poble està l'oficina de turisme i per fi, algú ens pot posar el segell a la credencial. Li pregunto a la noia que atent els "peregrins/turistes", si l'església estarà oberta per poder veure la seva famosa i original pila baptismal.

Còpio de caminodesantiago.consumer.es : "Aquesta magnífica pila és, sens dubte, la millor de tot el Camí , prové del segle XII, és romànica, i assembla una ciutat emmurallada, amb torres, merlets i finestres. En forma de copa, la seva arrencada es consolida sobre un cos de vuit columnes, de les quals parteixen sengles torres. A la seva base, s'ha volgut veure una serp. La pila baptismal és romànica, però compta amb influències mossàrabs i bizantines."
Una joia en definitva que no podrem veure perque, "Solo hay un cura para veinte pueblos y és una casualidad encontrar la iglésia abierta", ens diu la nostra informant.

Havent refet el cos amb un bon entrepà de sardineta i amb un matí "ple de frustracions", encarem la segona meitat de l'etapa, ja per camps castellans, vigilats de prop per la Sierra de la Demanda que tocarem demà.
Com ja ve sent costum, després de l'esmorzar, deixo a la parella que facin el seu camí i jo agafo el meu pas habitual de marxa que, amb deu minuts, em deixa al proper llogaret , Castilldelgado, amb la seva església dedicada a Sant Pere i l'ermita barroca de Santa Maria del Campo.
El camí s'endinsa ara un poc cap a l'interior i abandonem el costat de la N-120 per la que anem transitant en paral·lel fa una estona. El motiu és perquè hem de passar per Viloria de la Rioja, un petit nucli poblat per poc més de 40 ànimes, però que té el privilegi de ser el bressol i lloc on va néixer Santo Domingo de la Calzada. En arribar a la placeta de l'església (que està en obres), el toc insistent d'un clàxon em dóna un bon ensurt... Acaba d'arribar la furgoneta del pa... Deu de ser el de la fornera poca-solta??.

 
El camí ara ens torna a portar, fent una gran volta, al costat de la carretera, al peu de la que, i després de 3 km més, s'assenta "el poble de les tres mentides", Villamayor del Rio, que ni és villa, per ser una pedania de Fresneña, ni és mayor (són quatre cases) i tampoc té riu, però ep!!, té una magnífica font amb aigua fresquíssima que agraeix l'assedegat caminat i que pot compensar tan mala fama.
Fa bona estona que he perdut de vista a la parella. És mig dia i la calor apreta. Més tard m'han explicat que, al nostre poblet de "les tres mentides" han fet una paradeta, s'han assegut a un banquet a l'ombra i prop de la font i allí han reprès forces altre cop, encetant la bosseta de les pastes "grañonenses".

Jo, al meu ritme habitual i sense massa altre mal de cap que anar furgant a les meves cabòries, escurço distància amb la meta d'avui i després d'una altra llarga i avorrida recta, cap a les 12.30 del matí, arribo a Belorado.
Ens allotgem a l'hostal "A Santiago". Per a peregrins, molt bé. Habitació doble per 40 euros i menú per 11....i amb bany a la piscina inclòs, un luxe després d'un dia calorós, com el d'avui.
La tarda l'hem dedicada a fer un poc de turisme per la mateixa població, ja que demà l'etapa s'enfila fins als més de 1000 m d'alçada i volem descansar un poc més per estar preparats.
Com a curiositat cal dir que, el municipi que ens acull avui, compta amb un museu de la Ràdio Comunicació i una magnífica Plaça Major d'aspecte típicament castellà.
No vull acabar sense dir que el lloc on ens vam allotjar ahir a Sant Domingo ,el RoomConcept Hostel ens va semblar car pel que ofereixen. Habitació molt, molt petita per 55 euros, encara que això si, el noi de la recepció molt amable. També cal destacar que té una bona situació al centre de la ciutat i molt prop de la catedral, però això no crec que justifiqui el preu. El dinar va ser, menú de diumenge, per 16 euros al rt. El Hidalgo, també a tocar de la catedral.