EL CAMÍ - Capítol 15

"La velleta del balcó, la senda dels bandolers, la basca de l'Hidalgo, Aparicio i l'australiana, i un dia amb molt d'estrès"

1 octubre 2019

És important destacar que després de cinc dies, la coordinació i entesa entre els quatre membres del grup segueix sent sòlida i lleugera a un temps. Començo destacant això, perquè considero que la convivència és també un tret bàsic dintre de les peculiaritats del Camí i que cal cuidar-la per viure plenament l'experiència. Tant de bo que continuï així.
Avui el Camí, com cada dia, també ha estat diferent i encara que, com sempre, el teníem més o menys programat, ell ha acabat donant-nos lo que ha volgut. I com sempre també, no ha estat poc.

Igual que ahir, hem començat torts i errant l'inici de recorregut que avui ens ha portat des de Belorado fins a Agés, 30 km durs, però entretinguts.
Hem sortit de l'Hostal com sempre a les 7.30 h, un cop cruspit l'imprescindible cafè amb llet i croissant. Teresa, com sempre, un poc més tard, i després de la seva impagable tasca d'intendència que ens facilita, i molt, el nostre camí.
L'hostal està als afores, abans d'entrar al poble, per lo que, per reprendre el fil de la ruta, hem hagut de travessar-lo tot. Xerrant animadament, hem passat per davant l'església, seguint carrer avall, quant de sobte hem sentit una veu darrera nostre que ens cridava "Eh !! oigan, oigan". A les set i mitja del matí, de nit fosc encara, no és normal aquesta cridòria, per lo que, com si no anés amb nosaltres el tema, ens hem girat per veure d'on venia el xivarri.
Abocada a una petita finestra, una àvia, encara amb camisola, es dirigia a nosaltres aixecant la mà..."que no és por aqui, oigan, que se han equivocado de calle. Han de volver atrás, dos calles, y girar a la derecha".
L'escena, a aquella hora tan primera del matí, amb el poble encara adormit, ens ha semblat tan singular, rocambolesca i divertida, que no hem pogut aguantar-nos i hem esclafit a riure, això si ,després d'agrair-li a l'anciana el gest i allunyar-nos uns metres d'ella.

Seguint els consells de la nostra "vigilanta" de peregrins perduts, hem sortit de Belorado, creuant la N-120 primer, i el riu Tirón per un pont de vianants de fusta, després.
Bon pas i escassos caminants pel corriol que a poc a poc s'anirà enfilant cap a Vilafranca de Montes de Oca, a 12 km de distància i on tenim concertada la trobada amb el nostre "servei d'assistència".

El dia es va fent present poc abans d'arribar al poblet de Tosantos. El creuem sense massa interès, fins que a la sortida i a l'altre costat de la petita vall on s'assenta la vila, veiem lo que sembla una ermita enclavada al penyal. És l'ermita de la Virgen de la Peña, excavada a l'interior d'una muntanya, sense que tingui a l'exterior més que la façana.

M'entretinc fent unes fotos, mentre els meus acompanyats segueixen avançant, costa amunt, fins al proper poble, Villambistia. Els atrapo a l'entrada del municipi i els explico lo que he llegit sobre el llogaret que anem a travessar: segons la tradició, s'atribueixen poders a l'aigua que raja de la font de quatre canelles que hi ha al mig de la placeta i enfront de l'església de Sant Esteve (segle XVII). 

La llegenda assegura que per recuperar la vitalitat i acabar amb el cansament, no hi ha res millor que remullar el cap a la font. Així ho fem, i jo no sé si per efectes del miracle atribuït a l'aigua o perquè està més fresca que menys, el cert és que enfilem la costa amunt amb un poc més d'aire.

Portem vuit km quan Teresa ens informa, via WhatsApp, que ja té el pa, acabat de comprar al forn que hi ha just al lloc on ens espera, a Vilafranca. Aquesta bona notícia, l'airet fresc que anem notant tal com anem pujant, i segurament amb els efectes miraculosos de l'aigua de font de Villambistia, ens animen a apressar el pas de cara a l'esmorzar.

La nostra "àngel de la guarda", ens surt a rebre i junts fem el darrer esprint fins a l'entrepà, avui i com no podia ser d'altra manera, farcit de rodanxes de "morcilla de burgos". Són les 10 del matí.L'àpat ens anirà molt bé, perquè, lo que fins ara ha estat una suau pujada, a partir de Vilafranca es converteix en un calvari per a molts. La pujada fins als boscos de Montes de Oca és dura i tal com vas avançant, pas a pas i sense pressa, el paisatge es va transformant en un dens bosc de roures, primer, però que, a poc a poc, va compartint territori amb el pi.

Llegeixo a algun lloc, que temps era temps, aquests paratges que travesso gairebé en solitari, van constituir un lloc arriscat on els perills esperaven després de cada matoll, on bandolers i assaltadors esperaven als pobres peregrins. No sé què els devien prendre, pobres caminants...els parracs?
Avui, tot i tractar-se d'un tram molt solitari, ofereixen naturalesa i pau.

Un cop superades les costes d'accés, l'altiplà d'Oca ofereix un monòton seguit de boscos que en uns 10 km ens deixarà en vistes del monestir i llogaret de San Juan de Ortega, el deixeble de Santo Domingo de la Calzada, al qui va ajudar a construir ponts i camins pel territori burgalès. El conjunt d'edificis actuals es va construir entre els segles XII i XV, i des de l'any 1931, es considera un Bé d'Interès Cultural.
El trio ens hem tornat a trobar i avancem els 4 darrers km fins a Agés, pel mig d'un camí, encara per dins el bosc, on ens sorprèn trobar diferents espècies de bolets, entre altres, uns quants rovellons..a peu de camí. !.

La jornada ha estat dura. Portem 30 km recorreguts. Estem a punt d'arribar a la meta i Teresa ens informa que la reserva de l'hotel està cancel·lada. No pot ser!. Venim supercansats i no tenim lloc per a passar la nit.?
Falsa alarma. Una confusió aclarida per la nostra intendenta, que ens tranquil·litza i que ens acaba portant a vuit km d'Àgés, a Quintanapalla, un poblet prop de Burgos i on, Aparicio i la seva esposa australiana Filbert (avellana li diu el marit), regenten l'altisonant "Boomerang Cottage B&B" que resulta ser la casa pairal del nostre amfitrió, la mateixa que va abandonar als seus anys jovenívols, quan va emigrar a Austràlia a treballar en lo que fes falta quan aquí els temps eren molt durs, segons que ens explica amb una rància nostàlgia.
Fem el "checkin" i un cop aclarit l'embolic de la reserva, li diem que volem pagar. "Avellana" ens diu "mañana, mañana"... "No, no, queremos pagar ahora, que mañana madrugamos y salimos pronto" li insistim a l'australiana.... "No, no, mañana, mañana", insisteix tossuda...en fi, pos "mañana", i desistim de la nostra benintencionada voluntat...veurem "mañana" que fem !!
L'home és qui ens acompanya fins a l'habitació que dormirem. Jo tinc ganes de dutxar-me i pressa, perquè hem reservat taula a un restaurant del poble del costat (aquí no n'hi ha cap). És tard i si ens encantem, ens quedarem sense dinar, però el trempat de l'Aparicio té ganes de xerrameca i ens va explicant que l'habitació on estem és la que ell va néixer!!!. On dormien els seus pares (i possiblement on van fer el darrer sospir!) i lo més destacat: "Aquí durmió la princesa Maria Luisa de Orleans, sobrina de Luis XIV, cuando iba a casarse con el Rey Carlos II en Burgos", Teresa i jo ens mirem i, sense dir res, segurament pensem el mateix: ens estarà prenent el pèl? Sigui com sigui, sembla que sí, que hi ha una representació al poble, cada any, per commemorar l'efemèride. Veurem, si aquesta nit, els esperits reals, ens visiten.

Aparicio no marxa, vol explicar més coses de la princesa i jo, sense dutxar i l'hora acordada al restaurant està a punt de tocar. Teresa, empeny amb paraules a l'home fora de l'habitació i per fi puc treure'm de sobre, la suor, el cansament i les històries de l'Aparicio.
Les 14:40. Arribem a Los Olmos, on està el restaurant que ens han recomanat. Es diu "El Hidalgo". Entrem i en dir que érem els 4 peregrins que havíem reservat taula, ens surt de darrer la barra del bar una fúria de dona, amb un somriure d'orella a orella, bé cap a mi i efusivament em dona la mà. "Hombre Jose Domingo, que tal ?. Habéis encontrado el camino eh ?. Venga sentaros que os servimos. A estas horas vendréis con hambre. Aqui comeréis bien."
El José Domingo de veritat es queda sorprès i intenta aclarir la confusió. Li faig un gest perquè desisteixi i quan la dona marxa cap a la cuina, li explico la "comèdia".
"Resulta- li dic- que, en donar el meu nom per fer la reserva, com anàvem justos de temps i per evitar haver de donar massa explicacions he pensat que Josep Roig és més complicat d'escriure per als castellanoparlants que no pas Jose Domigo, així que avui, aquí al restaurant, jo sóc tu i tu ets jo".
Hem esclafit a riure al moment que el cambrer en venia a prendre nota. La veritat, i a banda del petit embolic de noms, és que hem dinat molt bé per un justificat preu de 15 euros per cap. Un dinar molt a la basca, origen natal de la nostra impetuosa amfitriona.

 

La tarda la volíem acabar visitant el jaciment arqueològic d'Atapuerca, distant un pocs km del restaurant, però una altra confusió d'horaris i embolics de carreteres, ens ha fet arribar tard per fer la visita a l'hora que la teníem concertada ....a veure si demà, que dormim a Burgos, ens hi podem apropar.
En tornar al "Cottage" hem trobat malalta i al llit a la mestressa, i al nostre amic Aparicio, atrafegat fent canvis de cuina. A tret la vella."Tenía más de 20 años. Mi madre ya cocinaba con ella!!", explica, i tot seguit afegeix.."no me ayudaríais a sacarla fuera y a entrar la nueva?"
Un poc més i sortim essent família!
Bé, és hora de descansar, després d'un dia realment estressant, però força divertit. Demà a veure si puc explicar com es dorm a un llit Real...i si acabem pagant o no !!