El CAMÍ - Capítol 6  

"Luc "mig cor", el "bebegrí" i un brasiler de Paranà"
16 Maig 2019

Tercera etapa del meu camí. Avui poc més de 29 km, entre els afores de Pamplona i Mañeru.
El paisatge ha canviat completament respecte als dies anteriors i després de sortir dels darrers barris pamplonesos, els peregrins més matiners ens hem endinsat pels primers turons sembrats de blat, ordi o gira-sols. Al fons, la silueta de la serra del Perdón que hem de travessar pel seu conegut coll.
Com tots els dies anteriors i durant els primers kilòmetres, els peregrins els fem encara mig ensopits i amb poques ganes de parlar, concentrats en les nostres càbales i pensaments.
Jo, a l'espera que es produeixi algun esdeveniment destacat que explicar en aquesta mena de diari. No les busco les històries, jo crec que elles em troben a mi, perquè avui, mentre enfilava les primeres pendents de la serra a la recerca del "mirador", i quan m'he girat per fer una darrera foto de la ciutat que es despertava ja a la llunyania, he vist com un ciclista pujava esbufegant. Quan l'he tingut a la meva alçada l'he saludat amb el ritual del "buen camino" i jo crec que ha estat l'excusa perfecta que esperava l'home per baixar de la màquina, descansar un poc i agafar forces per seguir després costa amunt....i allí ha sorgit la primera vivència de les tres que us explicaré avui, tot i que si us havia de contar tot el que he parlat amb el primer protagonista, potser ompliria avui el còmput.
Luc és francès, d'un poble proper a Lurdes i fa poc més d'un any va patir una complicació cardíaca a conseqüència de la qual li van extirpar la meitat del cor!! A mi m'ha sonat rar, la veritat, però això m'ha explicat....o almenys és lo que jo he entès.
Sigui com sigui, el cert és que m'he quedat molt impressionat de veure un home amb una insuficiència coronaria tan greu, pujant en bicicleta per una costa com aquella, i per això li he dit que em semblava una temeritat lo que estava fent. Aleshores ha estat quan m'ha començat a explicar la seva història que intentaré resumir, però que si voleu conèixer amb més detall, podeu seguir-lo des del seu perfil al FB o també a Youtube, Luc Saelin.

A conseqüència de la malaltia ha perdut, no solament la salut, sinó també la feina, els estalvis i fins i tot la parella, que el va abandonar en no voler fer-li costat davant una situació tan greu.
Una situació que fins i tot va portar a Luc a intentar treure's la vida.
Per demostrar-m'ho m'ha ensenyat les cicatrius que té als seus canells. Una decisió tan greu, la de l'intent de suïcidi, que li va servir, paradoxalment, per veure la llum de l'esperança.
"Si he superat una malaltia tan greu. Si m'he salvat del meu intent de suïcidi, si he escapat dues vegades de la mort, vol dir que hi ha alguna raó per la qual he de viure i aquesta és la que busco" s'ha esplaiat l'home amb veu tremolosa.
Quin missatge de superació i esperança, no? Amb ell m'he quedat i he pres bona nota, amic Luc. Seguiré la teva aventura, que vas començar fa poc més d'una setmana des del teu poble i que t'ha de portar a recórrer aquest 3.500 km que vols fer amb la teva bicicleta elèctrica, per portar el teu positivisme per un circuit que podeu consultar també al seu FB. Jo em quedo amb el teu missatge i amb el teu lema: "50% de coeur, 100% de vie."
Luc ha seguit espentejant la bicicleta costa amunt i jo he continuat el meu camí amb delit i amb les ganes de fer cim i de trobar altres històries i, casualitats de la vida, la segona no ha tardat a arribar.
La costa era cada cop més empinada i uns metres davant meu anava una parella que m'ha cridat l'atenció perquè ell, que caminava el primer, portava les dues motxilles i ella, darrere, solament una petita bossa d'on sobresortia la punta d'una barra de pa. Aquest fet m'ha donat a pensar que, o ell era molt considerat o ella una aprofitada. Així que he accelerat lo que permetia el desnivell i en arribar a la seva alçada he descobert el motiu real d'aquella situació. Ella, una jove de tot just 30 anys, portava al seu davant aquesta espècie de motxilla que serveix per portar els nadons...clar, ella portava un bebè i ell les motxilles.
Encuriosit, he entrat en conversa amb el repetitiu "buen camino" i a partir d'allí, la conversa ha fluid gràcies al prou bon castellà que parlava el noi. Són una parella d'alemanys, concretament de Frankfurt, que han començat avui "el camino" amb el seu bebè de sis mesos!!

He preguntat si era boy o era girl, a lo que ella, amb cara de satisfacció ha respost, boy, boy. Aleshores jo he intentat fer la reflexió del fet que, el seu fillet, és segurament el pelegrí més jove del camí a lo que, amb una rialla d'aquells que solament saben fer les mares, ha respost: "no, no és un pelegrí, és un bebegrí". Hem rigut los tres i el bebegrí ha començat a reclamar, amb el seu plor, que era hora d'esmorzar.
Abans d'acomiadar-nos els hi he dit si volien que els portes una motxilla fins al ja proper Mirador del Perdón, a lo que el noi, amablement ha contestat que no. Buen Camino...buen camino..

La propera i darrera història que explicaré avui també ha estat força curiosa i em fa pensar un cop més en si hi ha o no casualitats. El protagonista el diu Lovir (tal com sona), és de Brasil i concretament de la regió limítrofa amb l'Argentina, de Paranà. Dic que és casualitat perquè Lovir ha estat la primera persona amb la qual m'he creuat aquest matí, sortint de Pamplona, quan he començat l'etapa. Després ens hem anat avançant, unes vegades ell, altres jo, fins que ja hem desistit de repetir-nos lo del buen camino, clar.
Ha estat un cop hem començat a baixar la perllongada costa que, des del Mirador del Perdón, ens porta ja a la conca de Valdizarbe, on tenim Puente la Reina, tota una referència al Camino. La costa té el seu punt de complicació perquè hi ha molta pedra solta i cal baixar amb precaució i sense pressa. Ell anava davant, jo uns metres darrere. En silenci els dos. Així almenys 10 minuts, fins que ell, sense girar-se, però saben que estava prop seu m'ha fet referència a la dificultat de la baixada....i això ha estat suficient per trobar la tercera de les vivències del dia, també molt emotiva i que ens demostra la miseriosa força que té aquesta via per on transitem.

Lovir va perdre el seu pare fa uns mesos. L'home va morir de mort natural, però en part, segurament per la pena produïda per la mort, en accident, d'un nebot que s'havia criat amb ell, en quedar orfe de petit. Tenia tan sols 30 anys.
El meu company de camí brasiler i el jove s'havien criat com a germans i ara ell tenia la necessitat fer el camí, "no com una prometença", m'ha dit, sinó com una necessitat espiritual i molt personal. Suposo que meditativa sobre la vida, la mort i l'amor que som capaços de rebre i donar, perquè Lovir ha deixat a Paraná, la dona, una filla que està acabant la carrera de medicina i un nen de 9 anys, del que m'ha mostrat una foto. Baix les ulleres de sol que portava, he notat les llàgrimes que se li escapaven, mentre em contava la seva història. Ens hem acomiadat amb una abraçada, amb la qual he pogut tornar a sentir tota la força d'aquest Camí.
La resta de camí ja l'he fet pràcticament tot-sol. És curiós com, al matí, sortim junts, però tal com avança la jornada la filera es va estirant i això et permet aquestes llargues i necessàries estones de silenci i retrobament.
En arribar a Muruzabal, a uns 6 km de Puente la Reina, hi havia l'opció de desviar-se uns 5 km més i passar pel singular i bonic temple de Santa Maria d'Eunate, església romànica que té la curiositat d'estar envoltada pels arcs del claustre i no al revés, com és habitual. De fet he pogut saber que Eunate en basc vol dir cent portes, i es referiria per tant als arcs que envolten el temple. Hi ha que diu que aquí també s'hi conjuguen forces tel·lúriques, ja que està situada just al centre de Navarra. Hi vaig estar fa uns anys i es podia visitar gratuïtament...ara cal pagar, però la visita val la pena i els km extres que he fet també.

A les 13 h entrava puntual a Puente la Reina. Portava 24 km, però em trobava bé, carregat de tota l'energia de les experiències viscudes i he decidit fer 5 km més fins a Mañeru, lloc de sortida per a l'etapa de demà...si no plou, perquè quan estic acabant d'escriure això, estic escoltant com les gotes de pluja toquen als vidres de la finestra de la meva habitació... Veurem.

PD.- La tarda encara ens ha donat un marge per planificar l'etapa de demà amb la "meva cap de logística" que em segueix fent el viatge molt més amable. En la recerca d'un lloc on es creui el camí amb la carretera, per a l'esmorzar, ens hem trobat amb un cartell que indicava "Monestir de Iranzu". Ja hi havíem estat, però no hem dubtat en tornar-lo ha visitat per la preciositat del seu claustre de grans dimensions, bastit en èpoques diferents, entre els segles XII i XIV, fet que queda ben reflectit en els diferents estils de finestrals que presenta. Destaco també la calma de les dues fonts que hi ha, una al centre i l'altra a un costat.
També és interessant la cuina centrada per una xemeneia monumental.