El CAMÍ - Capítol 9

"L'alberg de l'uruguaià, el caminant que feia el camí a recules i la tia Felisa dels segells"
19 Maig 2019

Els paisatges que va travessant el camí van canviant i són ben diferents a mesura que avanço cap a Santiago.

Avui he anat també moltes hores caminant sol i he pogut reflexionar també sobre aquesta circumstància, aplicada a la vida. Tal com avancem en el nostre caminar per aquest món, també els paisatges (les circumstàncies), s'alternen i cal que ens adaptem a elles per superar les adverses i gaudir de les bones. També a la nostra vida, com al camí, vas trobant cada dia gent nova amb qui pots empatitzar (o no), al mateix temps que també vas deixant-ne d'altra enrere. Gent amb la qual podràs empatitzar i altra que simplement passa, sense cap altra aportació.

Dic això perquè avui, arribant gairebé al final de la meva "primera expedició", m'adono que "el camino" que he relatat fins ara, dóna molt protagonisme a les persones que m'he anat trobant, les històries que m'han explicat o les múltiples i allunyades procedències de la gent amb què m'he creuat i lo que m'han aportat a la meva vivència. Han estat sis dies plens i la motxilla que porto a l'esquena, tornarà cap a casa molt carregada en aquest sentit.

Però el camí també són sensacions, paisatges, olors, reptes, gastronomia, cultura, art, història..i crec que també em puc donar per satisfet per tot lo que he viscut i experimentat durant aquesta setmana, que clourà demà amb la darrera, i curta etapa, fins a Navarrete.

Avui, abans de les set del matí i amb un dia que es presentava també fred, amb núvols que presagiaven pluja i amb ventet fresc com ahir, doncs a aquella hora, ja enfilava la penúltima caminada des de Torres del Rio fins a la capital de La Rioja, Logronyo. Un total de 23 km que han transcorregut, com deia, pràcticament en solitud i en mig d'un paisatge entre barrancs, amb fortes pendents, pujades i baixades fins a arribar a les vistes de Viana i la planícia que rellisca suau cap al riu Ebre.
Un paisatge agre i desagraït (com ho és de vegades a la vida), però que ha tingut la seva recompensa final, en poder complir el repte de sumar una altra etapa, (també com a la vida passa).

Abans de parlar-vos de l'uruguaià que dóna títol al capítol d'avui, vull deixar també constància a aquesta mena de diari, no solament de la gran aportació logística que la meva esposa, Teresa, ha fet a aquest viatge, sinó també d'històries que "s'ha trobat a la vora del camí", mentre esperava l'arribada del pelegrí. Pot ser la més impactant, la que va viure ahir a l'entrada del poble on vam pernoctar i que m'explicava mentre dinàvem.
Deia que va veure arribar un home, amb un gos, però no en direcció cap a Santiago, sinó a l'inrevés. És a dir, venia de Santiago. Estranyada li va preguntar si li passava alguna cosa o s'havia extraviat a lo que el pelegrí li va respondre que no, que feia el camí en sentit invers i procedent de Fàtima, a Portugal. L'home era francès, de Lannemezan, petita vila de la regió Midi-Pyrénées, i que venia fent el camí al contrari de la majoria, complint una promesa.
Segons li va dir, se li havien mort tres germans, el darrer a conseqüència d'un càncer de pulmó, produït per l'amiant residual dels productes manufacturats a l'empresa on treballava. Va prometre que faria aquest pelegrinatge si el seu tercer germà moria sense patiments. El seu camí era la prova del resultat d'aquest misteri que és la fe, i la seva, una de les moltes històries humanes que circulen pel camí i de les que, qui vol, pot treure'n un exemple de vida.

Avui, en sortir un poc més d'hora que altres dies, el moviment al camí també era inexistent. Uns orientals es paraven a fotografiar la bella figura de l'església romànica del Santo Sepulcro a Torres del Rio. Jo, sortint del poble, enfilava la primera de les moltes costes que em trobaria avui. Han passat uns 30 minuts abans no he vist les primeres figures que es dibuixaven davant meu i a les que m'he anat apropant fins a endevinar que es tractava de l'amic brasiler Lovir. Ens trobàvem per tercer cop. Seguia viatjant, com l'altre dia amb dos companys més, jo pensava que tots brasilers com ell, però no. Un, el més jove (del que no recordo el nom, perdoneu), viu a Brasil però és uruguaià. Com ja coneixia la història de Lovir, m'he interessat per la d'aquest jove, qui començava explicant-me que "lo del camino" per a ell va ser com un rampell que de sobte li va sobrevenir.
"Fue de repente, hace quince dias, se me ocurrió venir a hacer el Camino, sin un motivo concreto, pero algo me llamó". L'escolto sense interrompre'l perquè la història segur que té més contingut i continua dient-me que va comprar el bitllet d'avió, i sense especificar des d'on va arribar, em conta que va arrancar fa una setmana des de Sant Jean pie de Port. "No traía nada, solo la ropa que llevaba y tuve que comprar todo el equipamiento en este pueblo". "Las botas también ?", pregunto jo, perque clar, per evitar problemes als peus, en un camí tan llarg, és superimportant que el calcer sigui de qualitat i que ja faci uns quants dies que l'usis perquè els peus s'hi adapten. "Si, si, todo nuevo", contesta. Sorprenentment, diu que no ha patit gens aquest tipus de problema... Misteris del camí?

Aleshores em pregunta que són uns arbres que voregen el camí. "Parecen duraznos, pero no lo son", diu. El durazno és una espècie de préssec. "Son almendros", li responc i, alhora, pregunto si no n'hi ha a Uruguai o Brasil. Afirma que no.
Seguim parlant de moltes coses i arribem inevitablement a la política i al tema català en confessar-li que jo ho sóc català. M'explica que la primera nit a Sant Jean, va coincidir amb un parell de joves de Barcelona i van estar parlant una bona estona, perquè ell ja havia estat també a la Ciutat Comtal. Es van acomiadar, però al matí van tornar a coincidir a l'hora de la sortida i els va saludar amb la fórmula amigable i col·loquial de, "Eh catalanes, buen camino !". "Habia dos señores a mi lado que me miraron con mala cara y me gritaron: españoles, son españoles !!. Me quedé sorprendido y asustado por la actitud agresiva de los dos individuos" . Li he contestat que, amb aquesta experiència, no calia que jo li expliqués res per a entendre que és lo que passa. Ell havia viscut en directe la millor prova de la intolerància d'alguns.
Per acabar la nostra xerrada hem parlat del camí i de la gran quantitat de gent que hi passa cada dia. Dels diners que genera aquesta experiència i de les possibilitats de negoci que ell hi veu. "Estoy pensando estos dias si no seria mala idea quedarme aquí y montar un albergue o un bar al lado del camino", m'exposa. "Como cuando aqui es verano, en Uruguay es invierno y viceversa, no sería mala idea". No sé si és que sumia truites aquest jove o és que realment estic caminat al costat d'un jove emprenedor. Vull pensar lo segon.

A la darrera costa amunt i després de trobar-me l'entrepà i la cerveseta fresca a un revolt del camí, gràcies a la fada Teresa, he abandonat el grup de Brasil/Uruguai i a la meva marxeta habitual he anat restant km fins a arribar a Viana, ciutats de prínceps i última (o primera, segons es miri) que creuaré de Navarra. Poc després entro a la de La Rioja i Logronyo apareix al fons de la vall que creua l'Ebre.

 

El paisatge dels darrers 10 km, monòton i avorrit. Dels més lents que m'han passat.
Només m'he distret saludant a la "tia Felisa", que té muntada una paradeta al costat del camí, acostant-se ja al riu, i que et saluda, entre llaunes de cervesa i refrescos per vendre, amb un retòric , "Joven, quiere que le selle la compostela ?". Educadament li dic que no sé on la porto (i és veritat) i ella em mira amb cara de "otro que pasa sin sed", perquè la dona, òbviament, lo que vol és veure si pot vendre alguna cosa de lo que té exposat al seu desfargalat taulell, baix l'ombra d'una figuera...o era una morera ?. No ho sé, no ho recordo i ull,  perque la foto que li he intentat fer, perquè m'ha semblat simpàtica, veig que tampoc no m'ha sortit... M'haurà tirat una maledicció?

Especulacions a banda, poc després de les 12 h entrava a la capital riojana, i com marca la tradició, ho feia pel "Puente Viejo", on la meva estimada Teresa ja m'estava esperant per guiar-me fins a l'hotel on avui descansarem. (Que faria jo sense el guiatge d'aquesta dona?)
Com marca també la tradició, el dia havia d'acabar amb una part gastronòmica, i si ahir van ser "las alubias con chorizo y gindillas", avui toca visita obligada al popular carrer del "Laurel" on per uns 20 euros per cap, i si ets menjador normalet, pots afartar-te de "raciones, pinchos y tapas". Si hi aneu, no deixeu de provar "los cojonudos", ni tampoc "los rotos de bacalao", "la carrillera" o "la xistorra".

Demà darrer dia. Solament mitja etapa, uns 13 km fins a Navarrete, i retorn cap a casa esperant el mes de setembre o octubre per emprendre, a partir d'allí, la segona tongada d'aquesta experiència de la qual, com he dit més amunt, m'emporto una motxilla molt més plena de com la portava en començar. Valdrà la pena !!