El CAMÍ - Capítol 8

"Dels vins de la vall de Napa, als vells ceps de Los Arcos"

18 Maig 2019

Tal com em vaig distanciant del punt de sortida, els companys de viatge també es van esclarint més, i el grup que vam arrencar el mateix dia des de Roncesvalles, es va escampant pels més de cent trenta kilòmetres de ruta que ja portem, comptant els d'aquesta cinquena etapa que avui m'ha portat des de Alqueza a Torres de Rio.
Un dia amb sol, però amb un ventet emprenyador que no m'ha deixat treure la jaqueta en cap dels 23 kilòmetres del recorregut.
Un recorregut que avui ha tingut com a principals protagonistes Antonio, el diaca mexicà de la vall de Napa i la seva esposa Mireia i també el pagès anònim que m'he trobat avui, poc abans d'arribar a Los Arcos.
Entre les dos converses, encara que hem parlat d'altres coses, hi he trobat la connexió del vi, que dóna títol al capítol d'avui.
Però anem a pams.... La sortida des de Alqueza, a les 7:15 h del matí i amb sis graus de temperatura, s'ha produït en solitari. El poble quiet, adormit i cap pelegrí a la vista. He caminat sol més d'una hora. Ningú davant. Ningú darrere.
El paisatge monòton de turons repetitius, sembrats de blat i ordi a punt de segar, era amenitzat pel cant primaveral de caderneres, merles, pinsans i altres espècies desconegudes per mi que l'amic Guillermo, si m'acompanyés, segur hauria identificat.

I entre tants de cants, de sobte i uns metres davant meu, un altre de més humà. Un dels membres de la parella que em precedia marxava cantant, però m'he fixat també que coixejava un poc, per això en avançar-los i sense saber si m'entendrien, amb un somriure els he saludat dient: "este és el espírutu del camino, sufriendo pero cantando". Per a la meva sorpresa, l'home que m'ha contestat ho ha fet en castellà, amb accent, però en castellá!
I aquí tenim la primera història del dia, com us avançava, la d'aquest pelegrí de 72 anys, que es diu Antonio i que viatja a Santiago des de la fèrtil vall de Napa, al nord de Califòrnia. Com he dit és religiós, però també assegura tenir la carrera de medicina i la de teologia, i a més, a càrrec seu, una parròquia cristiana a la seva comunitat.
Ell m'ha explicat el misteri de per què hi ha tants de coreans al camí. Segons m'ha dit, i després he pogut corroborar a un bar la plaça Major de Los Arcos, on hem tornat a coincidir a la tarda, sembla que , a aquest país asiàtic, aportar al teu curriculum vitae les Credencials que confirmen que has fet sencer el Camí de Santiago, suma molts punts a l'hora de trobar feina, ja que és com una mena de certificació de la fortalesa física i moral de qui l'aporta. Curiós, no ?.

El diaca mexicà encara m'ha explicat una altra cosa que és més terrible referent a aquesta fal·lera per omplir la cartolina de segells. A l'hivern sembla que també són molts els coreans que fan el camí i alguns, els que s'han deixat la pell en creuar els Pirineus. Amb la neu, les marques de les fletxes grogues que assenyalen el camí, no es veuen, es perden i més d'un ha mort congelat.... llegenda, veritat?...ho ha dit un home de Dèu!!

Per acabar amb l'amic Antonio, us explico lo que he conegut d'ell i que el relaciona amb el món del vi, que centra avui la meva vivència. Resulta que l'home té un ranxo a Napa de 15 hectàrees d extensió, on, com a les terres que travessem, també i té vinya i elabora ví. Amén !

L'he deixat coixejant i cantant amb la seua companya i jo he seguit camí i, lo que són les coses, encara no havia avançat un quilòmetre més, em trobo els primers espanyols, són de València, segons que m'han dit, però poc parladors, sobretot ell, que s'ha parat i assentat a descansar a l'ombra d'un om, vora al camí, per lo que jo decideixo seguir el meu fins que, uns metres més enllà, em crida l'atenció un quadro de vinya amb uns ceps enrevessats, gruixuts i recaragolats. El pagès està traient unes herbes de les soques i no dubto, encuriosit, a preguntar. "Deben ser muy viejas estas cepas, no ?". L'home aixeca el cap i s'endreça per respondre que tindran més de 60 anys.

Sembla que li agrada el tema, s'apropa a mi i em repassa la lliçó al complet. Són de la varietat garnatxa i es van plantar a finals dels anys 50, m'explica afegint " Ves aquellas de allí arriba ,son variedades modernas, dan más uva, però la calidad no és la misma", sentencia convençut a l'hora que remata dient "además, estas son más buenas para comer".
Jo li parlo de les vinyes del Priorat i la Terra Alta, on també és molt present la garnatxa i el bon vi i així parlem una bona estona fins que veig que el diaca cantarin, s'apropa pel revolt del camí. ....Els valencians, encara descansen.

Segueixo el meu camí a bon pas. El terreny és ondulat, però no massa trenca cames i a les 12 entro a Los Arcos, petit poble del qual destacarem la seva església amb una història que comprèn des del segle XII al XVIII i que posseeix un, tant ric com divers, patrimoni arquitectònic que va del romànic, al renaixentista o del barroc al rococó.

Destacaria el retaule que presideix la Verge gòtica a l'església de Los Arcos i el seu cor i orgue, segons sembla uns dels més espectaculars de Navarra.

Com que era prompte, he decidit fer els més de set km. que em separaven de Torres del Rio i acabar allí l'etapa d'avui. Han estat altre cop unes cinc hores intenses, per recórrer aquests 23 km que m'apropen cada cop al final d'aquesta primera ronda que acabarà demà... o potser dilluns.

A la tarda, el viatge "turístic" ens ha portat fins al Santuari de Codes, enclavat a la serra del mateix nom i possiblement d'origen benedictí, tot i que l'actual edifici es va construir entre els segles XVI i XVIII. Per a mi, més que el valor arquitectònic de l'edifici, el que més m'ha agradat ha estat sobretot les vistes que des de el seu emplaçament es veien de tota la vallada i les diferents tonalitats de verds dels cereals que s'hi conreen.

De tornada a Los Arcos per assitir a la missa de peregrins, ens hem tornat a trobar, amb l'amic Antonio, el crack de Palència... i els valencians !!!