EL MEU CAMI - Capítol 38

𝗗𝘂𝗲𝘀 𝗲𝘀𝗰𝗮𝗹𝗲𝘀, 𝘂𝗻𝗮 𝗰𝗮𝗺𝗮 𝗱𝗲 𝗿𝗲𝗰𝗮𝗻𝘃𝗶, 𝗽𝗼𝗾𝘂𝗲𝘀 𝗵𝗶𝘀𝘁𝗼̀𝗿𝗶𝗲𝘀 𝗶 𝘂𝗻 𝗽𝗼𝗯𝗹𝗲 𝘀𝘂𝗯𝗺𝗲𝗿𝗴𝗶𝘁

 

L'etapa d'avui, entre Sàrria i Portomarin, com ja vaig comentar ahir, l'he fet acompanyat de molts records. Els d'aquella primera vegada que vaig sentir-me enganxat al camí, formant part del pelegrinatge organitzat per la parròquia de Santa Bàrbara l'any 2000 i en la que hi van participar un nodrit grup de planers, masovers i també d'altres localitats ebrenques. Paradoxalment avui, més de 20 anys després, els 25 km que separen els dos municipis els he fet, pràcticament en solitari.

Durant tot el trajecte no m'he creuat més que en un grup de ciclistes locals que aprofitaven el diumenge per fer esport, una senyora que caminava sola i amb dificultat, i a la que en preguntar-li si tenia algun problema o la podia ajudar en alguna cosa, m'ha contestat en un sarcàstic "como no tenga una pierna de repuesto", amb lo que jo li he contestat, amb sorna també "pues no, de eso no llevo en la mochila", mentre reprenia la meva marxa i ella, coixejant, coixejant seguia baixant el pendent on l'he trobat. Ah ! Gairebé arribant al meu destí, m'he trobat una dona pastora, amb una desena de cabres i tres gossos, dels quals, el més petit de tots volia emprendre-la a mossos amb el meu turmell, mentre l'ama el cridava i ell es feia el sord.

A part d'això, poca cosa més Inma Izquierdo...a mi també m'agradaria trobar més gent amb la qual compartir conversa durant algun tram del camí, sovint ho trobo faltar, però la pandèmia ha deixat el camí sota mínims i pot ser l'ha retornat al seu sentit original de recolliment, introspecció i espiritualitat. 

La falta de peregrins la podem suplir estant més atents als llocs per on passem, a retrobar-nos en nosaltres mateixos, engolits per la grandesa de la natura que ens acompanya i que invita a la reflexió, perquè jo sóc dels que també penso que,encara que sembli un disbarat, sovint és necessari parlar en un mateix per acabar de descobrir-nos. De fet, tampoc era massa normal que aquest camí que basa el seu origen i sentit primari en la fe i l'espiritualitat, s'haguera convertit els darrers anys en un carreig de gent, en unes rambles o un mercat.

No obstant jo pensava que a partir de Sàrria estaria més poblat, en fer més d'una setmana que s'aixecat el toc de queda i perquè els km que hi ha fins a Santiago són els mínims exigits per aconseguir la Compostel·la, per lo que molts peregrins comencen des d'aquí.

Potser també és perquè jo matino més, perquè a les 6:45 ja tornava a estar al carrer enfilant cap a la Rua Major després de pujar "a escaleira da fonte, anomenada ara "escaleira major", que permet l'accés al turó on es troba la zona històrica de la vila, amb la ja citada Església de Santa Marina, la medieval de Sant Salvador, l'ajuntament, les runes de l'antic castell, la Prision Preventiva, antiga presó reconvertida ara en espai cultural, o el monestir de La Magdalena, on comença una forta baixada, per abandonar la ciutat creuant el rio Pequeño pel pont Áspera, d'origen medieval.

A partir d'aquí és tot tant extraordinari com monòton. El paisatge et supera, travessant prats, rierols, ponts i llogarets que no anomenaré per no avorrir. Els boscos de castanyers, bedolls, roures et tornen a submergir en una aventura tan màgica com la teva imaginació et permeti i de la que no paro de deixar constància fent foto rere foto. Aquí les paraules sobren, perquè les imatges o diuen tot.

Destacar, en tot cas, tres coses. Una, que avui he superat el km 100. La fita que marca aquesta distància fins a Santiago es troba a l'entrada del llogaret de Brea, però atenció, perquè, uns 150m abans de trobar el que asseguren és l'autèntic, ens trobem el que antigament marcava aquesta distància. Es tracta d'una espècie fornícula on ja no hi caben més pedretes de les que han anat dipositant els peregrins.

La segona és que, per accedir a Portomarin, 1 km abans, et trobes un indicador que et dóna a triar per on ho vols fer, si pel camí històric o per l'alternatiu i suposo que més accessible. Dic lo d'accessible perquè jo he triat l'històric i, veritablement, els darrers trenta metres són extremadament perillosos perquè has de baixar per una espècie de canal escalonada, de pedra viva i que rellisca com una mala cosa, sobretot en temps de pluja, com aquests dies.

Finalment dir que Portomarin té una curiosa història. La vila va néixer al costat d'un antic pont romà que travessava el riu Miño. El pont va ser reconstruït en època medieval per a permetre el pas dels peregrins cap a la ciutat de l'Apòstol, fins que l'any 1962, quan es va construir l'embassament de Belesar, el poble va quedar submergit i els habitants es van haver de traslladar al veí Monte do Cristo on es va edificar la nova vila, havent de reconstruir alguns dels edificis més importants tant civils com religiosos.

Especial menció cal fer de l'Església de San Nicolás, d'estil romànic aixecada per l'Orde Hospitalària de Sant Joan de Jerusalem, les pedres de la qual van haver de ser numerades i ensamblades de nou en el seu actual emplaçament.

El final d'etapa l'he fet creuant el nou pont sobre el riu, amb una longitud de 350 m. i que et deixa als peus d'una arcada que es conserva de l'antic pont romà/medieval, reconstruït per assentar una empinada escalinata que dóna accés a la població. Així he acabat l'etapa d'avui, igual que l'he començat...pujant escales.

La tarda l'hem dedicat a conèixer la ciutat de Lugo, distant uns 25 km de Portomarin. Valia la pena recórrer aquesta distància per poder veure i trepitjar la seva imponent i ben conservada muralla romana que forma part del Patrimoni de la Humanitat o visitar la seva catedral romànica, la construcció de la qual data del 1129 i fou dissenyada pel mestre Raimundo de Monforte. El temple està dedicat a  Santa Maria, anomenada Verge dels Ulls Grans. Una de les seves joies artístiques és el retaule renaixentista que era a l'altar major, obra de Cornelius d'Holanda, però que es va esmicolar a conseqüència del terratrèmol de Lisboa del 1755.

Portomarin 16 maig 2021