EL MEU CAMÍ - Capítol 43 – Annex 1
𝗟𝗮 𝗵𝗶𝘀𝘁𝗼̀𝗿𝗶𝗮 𝗶𝗻𝗮𝗰𝗮𝗯𝗮𝗱𝗮 𝗼 𝗰𝗼𝗺 𝗽𝗮𝘀𝘀𝗮𝗿-𝘀𝗲 𝗱𝗲 𝗽𝗼𝗯𝗹𝗲 𝗶 𝗻𝗼 𝗮𝗱𝗼𝗻𝗮𝗿-𝘀𝗲'𝗻

De retorn a casa després de recórrer les darreres vuit etapes del Camí Francès consumant així el projecte iniciat el maig del 2019, deixo passar uns dies abans de tornar-me a posar davant l'ordinador per posar en lletra algunes de les vivències, observacions o senzillament notes que considero poden ser d'interès i que han format part també de la nostra experiència peregrina, travessant la península d'est a oest i a "càmera lenta" com a mi m'agrada dir, vivint i coneixent els territoris per on hem passat, i la gent amb la qual hem coincidit, sense pressa, per dintre, en essència.I és que, de la manera que portàvem programat el viatge i pels fets que, de vegades, s'acumulaven, alguns dies no hi havia prou temps per deixar constància de tot.
Com va passar a l'etapa entre Castañeda i O Pedrouzo , etapa que no vaig poder acabar d'explicar a causa de la son que em va acabar vencent, conseqüència dels "incidents" de la nit anterior amb l'estufa de llenya (em remeto al capítol 41) .
Acabava l'esmentat capítol fent un espòiler del meu encontre amb Eliana, la jove advocada colombiana amb qui, per casualitat (o no), coincidiria uns km abans d'arribar al final d'etapa.

Per agafar el fil de la història des d'on la vaig deixar, ens hem de tornar a situar al punt del trajecte d'aquell 19 de maig, on les fites que marquen el camí et donen dues opcions per arribar a O Pedrouzo. Una més curta , i una segona que et fa donar un petit tomb per arribar a l'ermita de santa Irene.
Jo em decideixo per aquesta segona, que, tot i ser un poc més llarga, em donarà l'opció de contemplar aquesta senzilla, però bonica, capella de planta rectangular, de finals de segle XVII i situada al peu del Camí de Santiago. Encara que si he de dir la veritat, lo que em fa decidir realment és voler comprovar si és certa la llegenda, segons la qual, tot aquell que es renti a la font que hi ha uns metres abans d'arribar-hi, es conservarà per sempre jove!! No debades la font es coneix com, la Font de l'Eterna Joventut.

Per seguir la tradició em refresco un poc i ara caldrà veure si, dintre alguns anys, es veuen els efectes.
No sé si em conservaré, o no, jove gràcies a les suposades virtuts de l'aigua de la font, el que sí que puc dir és que en arribar a l'ermita, envoltada d'un petit bosc de "carballos" (roures), el primer que veig és una jove que està intentant fer-se una selfie amb el mòbil i amb l'ermita com a fons.
Com veig que té certa dificultat per enquadrar bé la foto, li dic si vol que li faci jo. Accepta i em diu que li ha fet gràcia fer-se la foto davant l'ermita perquè té una amiga que es diu Irene i li vol enviar. Em correspon oferint-se a fer-me a mi també la pertinent foto. Naturalment, accepto dient-li que m'anirà molt bé per a il·lustrar les petites històries que vaig escrivint cada nit, com a recordatori de l'etapa, a lo que ella respon, " pues mira, conmigo vas a tener mucho que contar".
Ja hi tornem a ser, lo que sempre dic ! Encara que em faci pesat, altre cop he d'insistir en la meva percepció de què, les vivències que et reserva el camí, no s'han de buscar, són elles les que et troben i avui m'han tornat a trobar.

Reprenem el camí per consumir els 3 km que ens separen de la meta d'avui i la jove comença explicant-me que es diu Eliana, que és colombiana i que és advocada. Té poc més de 30 anys i en fa 4 anys que va venir a Espanya perquè se sentia amenaçada. Conclou dient-me que ara està fent lo camí perquè necessita retrobar-se.
Clar, amb aquesta síntesi de la seva història i sobretot amb l'afirmació que la seva presència al nostre país és deu al fet que "se sentia amenaçada", requereix que jo furgui un poc més.
La veritat és que detallar fil per randa tot el que a continuació va sobrevenir, gairebé donaria per escriure un llibre sencer. Per això intentaré fer un resum tan fidel com la memòria em permeti.
Per començar dir que, tot i la seva joventut, ha estat treballant al cos diplomàtic del govern colombià, i durant 3 anys, a la República d'Azerbaidjan fent-se càrrec de gestionar l'obertura administrativa de l'ambaixada, coordinant afers culturals i comercials entre ambdós països.
 

Em comenta que és (crec que diu), assessora legal de l'

excongressista Clara Rojas . Em sona el nom, però en veure dubtes a la meva cara, no tarda a refrescar-me la memòria. " Clara fue secuestrada por las FARC. Estuvo 6 años secuestrada" emfatitza per, a continuació, explicar-me que durant el temps que va ser la seva assessora, ella també va rebre amenaces de mort, "tu no sabes como está la situación en Colombia. A mi me han puesto una pistola en la cabeza, sentí que mi vida corria peligro. Por eso deje mi trabajo y me vine a España"
Em parla dels acords de pau entre les FARC i el govern colombià i del seu escepticisme al respecte. Em diu que per coherència amb les seves conviccions ètiques i morals i la coneixença de com es menegen els fils de la política al seu país, va renunciar al seu treball diplomàtic i que ara es troba en un període de recerca de nous reptes. De la seva implicació en els drets humans i especialment en organitzacions del seu país a favor de les víctimes del terrorisme.
La conversa s'allarga i és un plaer escoltar-la perquè es nota que sap de què parla i que ho viu i ho ha viscut en passió.
La veu li canvia de to quan aborda temes més íntims. La seva vida sentimental tampoc passa el millor moment després d'una relació fallida i ara es troba en una cruïlla de camins, tant en el professional com en lo sentimental. Em confessa que ha començat a fer el camí aconsellada per un dels mentors que té del màster que està fent a Barcelona. "És una buena terápia para meditar, para proyecar iniciativas futuras...para recapacitar, me dijo mi profesor, y aquí me tienes, andando a tu lado, explicándole mi vida a una persona que hace media hora que no conocia...", i suposo que aquest és un altre petit i meravellós detall del camí, poder parlar amb gent que no coneixes i amb qui difícilment tornaràs a coincidir, i poder fer-ho amb total franquesa, com si es tractés d'una confessió alliberadora.

Tan apassionada és la nostra conversa que no ens hem adonat que, el sender, en arribar a una zona esportiva, es bifurca altre cop i gira cap a l'esquerra per als que han d'accedir al poble, o continua recte per als que segueixen fins al proper. Nosaltres no ens hi hem fixat i continuem travessant un petit bosquet de pins i roures, mentre Eliana segueix amb la seva confessió.
De sobte sona el mòbil. És Teresa. Fa uns tres quarts d'hora que ja m'havia trucat per preguntar si em quedava molt per arribar a O Pedrouzo, "Quinze o vint minuts", li havia dit jo. Clar, ara estava preocupada pel temps que havia passat i jo, sense acudir.
Li explico que, sí que és rar, que ja hauríem d'haver arribat al poble, però no l'hem vist...i és que el poble ens queda just a l'altre costat de bosc, tal com ens confirma una senyora que ve caminant en direcció contrària.
Li preguntem si hi ha algun camí proper que ens baixi al poble o si hem de desfer el caminat fins a la bifurcació. "No, no, justo 200 m. más adelante hay un sendero que les dejará a la salida del pueblo", ens diu la veïna. Riem els dos i la dona amb cara de no entendre res, segueix el seu camí, mentre nosaltres rectifiquem el nostre.
Ens acomiadarem uns metres abans de l'encontre amb Teresa, just a la porta de la tenda de queviures, on es proveirà d'unes fruites per dinar, em diu. "Pero seguro que nos volveremos a encontrar" afirma mentre ens fem dos petons. "Seguro que sí, en el camino siempre te encuentras", l'acomiado jo donant-li un doble sentit a la meva afirmació.

Uns metres més endavant Teresa aixeca la mà per saludar-me des del Suzuki aparcat a l'ombra, mentre, amb l'expressió de la cara, em fa saber que tinc a explicar-li.

 

Santa Bàrbara Maig 2021