EL MEU CAMÍ - Capítol 44 – Annex 2
"Camins inacabats"
 

Altra vegada ja des de la meva zona de confort, ben assegut a la butaca de l'estudi i davant de l'ordinador, abans de començar a teclejar, tanco els ulls i, durant uns instants, visualitzo unes imatges que, encara que no les havia esmentat en cap dels capítols anteriors, malauradament van ser més habituals del que em podia imaginar, però que, indefectiblement formen part del paisatge peregrí per recordar-nos que la mort va emparellada a la vida i que el final del nostre camí, ens pot sorprendre en el moment més inesperat i al lloc més impensable. Parlo dels camins inacabats, és a dir, d'aquells testimonis, vora el sender, el camí o la carretera, que ens parlen dels peregrins que no van poder acabar el seu. 

I aquesta va ser una de les cares del Camí que més em van cridar l'atenció, ja des dels primers quilòmetres del nostre pelegrinatge pel Camí Francès, des de Roncesvalles cap a Santiago, i que després es va anar repetint, en sovintejades ocasions, al decurs de tot el recorregut. Em refereixo a les creus, petites làpides i altres figuracions simbòliques o evocadores del inesperat comiat que testimoniegen la memòria d'aquells que van perdre la vida, sense poder arribar a concloure el seu pelegrinatge.

Un pelegrinatge que, segons la meva experiència personal, no és perillós sempre que es tinguin en compte unes normés tan òbvies, com de sentit comú.
Dosificar, de forma proporcionada a la nostra edat i forma física, el recorregut de cada etapa, tenint en compte també el seu perfil orogràfic, és una de les premisses més importants. L'esgotament per una etapa a conseqüència dels desnivells a superar, una distància exagerada, la calor, la deshidratació o malalties cardiovasculars mal gestionades, entre altres motius, ens poden jugar una mala passada. També la falta d'atenció o les imprudències a l'hora de travessar carreteres, han provocat accidents mortals i fins i tot he pogut esbrinar que hi va haver una mort violenta a la variant de Castrillo de los Polvazares, o també altres obits succeits per causes que es desconeixen.

En aquest nou annex del meu diari de camí, volia deixar constància també d'aquesta cara més fosca de la ruta jacobea, que tot i representar proporcionalment una part molt, molt ínfima dels milers i milers de peregrina i peregrines que la transiten, crec que mereix el seu espai com una de les moltes realitats que hi trobem.
Deixo d'escriure i torno a tancar els ulls. Intento memoritzar on va ser el primer encontre amb una d'aquestes tristes realitats del camí i, si la memoria no em falla, crec que va ser ja durant la primera etapa, entre Orreaga i Zubiri, mentre pujava cap a l'alt de Mezkiritz. Desprès de superar una forta pendent, el sender planejava uns centenars de metres entre mig d'un poblat sotabosc i alguns fajos. El que si que recordo perfectament és que, a l'esquerra del corriol i entre mig de la malesa, sobresortia una creu amb una mena d'esquela plastificada on es podia llegir un nom i una data i algunes altres frases que no vaig poder descifrar perque estaben escrites amb un idioma desconegut per a mi..pot ser oriental...no sé, però si que puc explicar que el recordatori d'aquell finat em va impactar molt perque, pensar en la mort era el que menys esperava jo en el meu il.lusionat primer dia de camí però, aquell fet, em portava a una ràpida reflexio sobre aquesta altra realitat que em mostrava el camí: el camí no era una competició, calia dosificar esforços i, fisicament, no anar més enllà de les teves possibilitats. Tenia per devant encara més de 700 km i aquesta creu, era una advertència real.

D'allí en endevant, cada cop que em trobava amb algun d'aquests simbols del record perpetual, no podia evitar emocionar-me, parar uns instants devant d'aquests improvistas memorials i visualitzar, amb l'imagnació, el moment terrible del fatal incident, a l'hora que em servia per recordar-me, que encara que el camí en si mateix no és perillós, si que cal tenir-li un respecte.

En aquesta ocasió no podré il·lustrar amb cap imatge pròpia el capítol d'avui perquè, unes vegades per respecte als difunts, altres perquè la meva atenció derivava directament a imaginar el moment que ocorria el fatal desenllaç, per un motiu o un altre, finalment no em vaig veure amb ànim per fotografiar cap d'aquestes mostres de respecte al dolor, al dol i la voluntat de familiars i amics per perpetuar el record del familiar, amic o company finat..

Per això vull aclarir que totes les fotos del post, estan extretes del blog  de AmaWalker, "Memorial to pilgrims who died on the Camino". Sí que, com ja he dit, em vaig parar gairebé a totes per llegir els noms dels difunts i la data de l'òbit, informació que, de vegades, estava complementada per una breu explicació de la causa de la mort, una oració o el nom de l'associació o grup a la qual pertanyia el caminant (hi ha bastants entitats o agrupacions que organitzen peregrinacions).

En altres, la creu o la làpida estava farcida d'estampetes de sants o verges i de breus escrits de condol deixats pels peregrins i fins i tot, de petits muntonets de pedres, en algunes ocasions..
També he de destacar el fet que molts dels noms que he anat llegint eren estrangers, pot ser més que de nacionals.

Entre altres, el de la canadenca María Catherine Kimpton que va morir en un tràgic atropellament a la sortida de Villatuerta, encara a Navarra. Ja a la Rioja, a la sortida de Navarrete i a les parets del cementiri, i trobem un artistic recordatori per la mort, també en accident de tràfic, de la belga Alice Craemer,o entre altres, per no fer-ho massa llarg, una creu en memòria de Manfred Kress a Bercianos del Real Camino, a la provincia de Leon, i a El Acebo, encara a la mateixa provincia destacar també el singular memorial amb l'escultura d'una bicicleta trencada per recordar la mort del ciclista alemany Heinrich Krause.

Encuriosit per aquesta cara del camí, he intentat trobar més dades sobre aquestes morts que s'hi produeixen i de les que creus i làpides que en són testimoni, però la veritat és que no hi ha massa informació en aquest sentit, a banda de les notícies aparegudes als diaris locals de la zona on es produïen els accidents.

Sí que he trobat finalment, i després d'una feixuga recerca a la web de la Federació Espanyola d'Associacions d'Amics del Camí de Santiago, un apartat anomenat "In Memorian ,Peregrinos hacia la eternidad" on es constata la relació de peregrins morts des del 1878, un índex on s'inclouen també els hospitalers i aquelles persones que han treballat d'una forma directa pel bé del camí i els peregrins.
Encara que pugui semblar un poc macabre, per concloure la meva memòria d'avui, ho faré adjuntant un enllaç a la referida web perquè, aquells que tingueu curiositat i temps ho pugueu consultar. Hi trobareu una acurada informació i dades realment curioses.
Igual que en el nostre caminar pel dia a dia, la mort forma part també d'una realitat intrínseca que se'ns recorda, sovint i gràcies a aquestes fites funeràries, al llarg de tot el Camí cap a la ciutat de l'Apòstol.

Aquesta altra cara del camí compostel·là, és una clara metàfora de la fragilitat del nostre breu pas per aquest Món, i també del nostre pelegrinatge pel camí de l'existència, perquè en definitiva, la mort, com a companya inseparable des del moment en què arribem a aquest Món, i tan present en aquest "cementiri pelegrí", que pot ser sinó un avís per a la celebració de la Vida?.

https://www.caminosantiago.org/cpperegrino/scriptorium/inmemoriam.asp

Santa Bàrbara 23 setembre 2021