EL MEU CAMI (Primitiu) Capítol 51
Etapa 4, entre Tineo i Pola de Allande – 29 km.
"𝐄𝐥 𝐮́𝐥𝐭𝐢𝐦𝐨 𝐝𝐞 𝐅𝐢𝐥𝐢𝐩𝐢𝐧𝐚𝐬, 𝐥'𝐡𝐨𝐦𝐞 𝐝𝐞 𝐥𝐚 𝐜𝐨𝐯𝐚 𝐢 𝐞𝐥 𝐦𝐢𝐥𝐥𝐨𝐫 𝐩𝐨𝐭𝐞 𝐝'𝐀𝐬𝐭𝐮́𝐫𝐢𝐞𝐬"
La jornada ha estat dura en tots els sentits. De fet, fins prop de les 22 hores, no em puc posar a escriure per la quantitat d'esdeveniments que hem viscut, tant els propis del dia d'avui, com els que ens han portat a preveure i organitzar l'etapa de demà, sense dubte la més mítica i que ens ha de portar a superar l'agre port del Palo. El nom, ja ho deixa clar.
Per començar, el dia, meteorològicament parlant, no pintava massa bé. A les 6 del matí quan m'he llevat, una fina pluja banyava els carrers de Tineo. Afortunadament, una hora després, quan sortia de "La Posada", on ens hem allotjat, el plugim havia parat i la lluna volia treure el cap, entre una teranyina de núvols.
La sortida de la localitat, igual que ahir, ja ha posat a prova les meves forces posant-me al davant una empinada costa que m'ha enlairat en pocs minuts per sobre de les cases, deixant als meus peus una bonica perspectiva nocturna de la vila. La foscor de la nit s'ha tornat a fer present a l'endinsar-me pel sender que discorre per la falda de la muntanya i entremig de caducifolis arbres.
El problema, igual que cada dia, és que he d'escollir entre gaudir dels paisatges des del primer kilòmetre, retardant l'inici de l'etapa gairebé una hora, o començar- com faig- amb prou temps per no arribar massa tard al meu destí. He de pensar també en Teresa, que passa moltes hores sola mentre jo gaudeixo del camí, i que la tarda, com en els trams anteriors, és just que li dediqui sencera a ella.
Així doncs, un poc a les palpentes, avanço serpentejant pel vessant de la muntanya, també com ahir, amb una gens fatigosa, però constant pujada, quant de sobte, la llum del meu fanal, il·lumina un cartell on hi ha escrit "El jardin de Leticia" i des d'on, altre cop, es veu una magnífica perspectiva de la localitat que he deixat fa uns minuts. Un poc més endavant, hi ha una petita cabana de pedra amb dos cartells mig desdibuixats on encara es pot llegir "El último de Filipinas" .
Intrigat per aquest nom, busco informació i m'assabento que, el personatge en qüestió, va ser, fins al moment de la seva mort, un mite del camí Primitiu i parada obligada per als que volien escoltar-li alguna de les històries que explicava, o els sons del bandoneó que tocava d'oïda i especialment el famós tema de la pel·lícula homònima.
Copio literalment un fragment que trobo a la premsa, datat l'agost del 2009 :" La historia de los antepasados de «Pana» está vinculada al Desastre del 98 y él mismo se califica como el «último de Filipinas». «Mis ancestros lucharon en la colonia asiática y mi abuelo fue partícipe en la guerra de Cuba», comenta. Además, tal y como dice este tinetense, «sabe algo de tocar música al oído y con un viejo bandoneón toca "Los últimos de Filipinas"».
Rumiant quina història s'amagaria darrere del tal "Pana", arribo a dalt del coll del pronunciat turó, mentre la primera claror del dia comença a il·luminar els prats que ara s'obren davant meu i en els que, algunes vaques rosses encara estan ajagudes i, peresosament, comencen a moure els seus caps per seguir, amb la mirada el meu pas pel camí que hi ha vora la seva tanca.
M'ho miro amb una certa suspicàcia i una certa incredulitat i continuo caminant. La meva consciència, però no para de xiuxiuar-me a l'orella.. "I si és cert? I si realment aquesta persona necessita una ajuda? No demana solament diners, també quelcom per menjar. Seguiràs el teu camí de peregrí i no faràs una obra de caritat? Tu no busques històries al camí? Aquesta la deixes passar de llarg?".... Uns 300 metres més enllà de la caixeta, giro cua i desfaig el camí per dipositar-hi unes monedes. Aleshores, em sento molt més bé i aquella veu interior, es torna a amagar a la motxilla.
El camí fins al lloc on ahir vam quedar amb Teresa per a fer l'avituallament, es fa llarg. Són gairebé les 10 del matí i Campiello no apareix.
Abans d'arribar-hi hauré de sortir del bosc de roures i alzines per on he caminat, solitari, la darrera mitja hora i des d'on, a cada moment, semblava que se m'havia d'aparèixer un vol de "xanes" (personatge que es troba a la mitologia asturiana. Sempre femenina, és una criatura d'una bellesa extraordinària que es creu viu a fonts, rius, cascades o regions boscoses- Font Wiki).
En sortir del bosc, el que si se m'ha aparegut ha estat una visió que sí que m'ha fet mal a la vista. Just a l'entrada del llogaret de Villaluz, una bandera preconstitucional onejava malmetent l'airet fresc del matí asturià. Sense comentaris.
Mentre el devoro, no puc reprimir el record de lo que Tino ens explicava ahir sobre la història de l'establiment i seva la relació amb el dictador, i tampoc puc evitar establir una certa relació amb el drap que he vist a Villaluz. No sé si n'hi ha, però el pensament, de vegades, és indomable.
Encara amb aquests "núvols" al cap començo de nou a caminar. A partir d'aquí, el paisatge comença a canviar i tot i continuar essent encomiable, a poc a poc, les grans valls aniran deixant pas a un terreny més boscà i muntanyós...ens apropem a la fita orogràfica més destacada d'aquest camí.
Per això i com que els genolls els tinc un poc "tocats", i el camí em porta per un seguit de pujades i baixades prou pronunciades, decideixo abandonar fletxes i petxines indicadores i anar per lliure, seguint el traçat de la carretera AS-219, molt poc transitada, però que va planejant molt més suaument. Penso que encara que potser faré algun km més, els meus genolls ho agrairan i estaran més ben preparats per a l'ascens i descens de demà al port del Palo.
Prendre aquesta decisió, ha estat també un encert, perquè la carretera m'ha permès conèixer un altre personatge molt popular del camí, tant, que potser fins i tot l'haureu vist algun dia per la tele. Es tracta de José Manuel Boto, propietari del que jo nomenaria "Bar de les Llums". La història i l'encontre la deixo per a un altre moment, perquè és molt llarga i crec que pràcticament mereix un capítol sencer.
Per abreviar un poc el diari d'avui, esmentar també que l'arribada a Pola de Allande l'he fet en companyia d'un grup de sis veterans, veïns de Los Barrios
(Algesires), alguns dels quals són de la meva quinta, i casualitats de
casualitats, van fer el campament de la mili, com jo a Cerro Muriano.
A les 14:30 arribava a Pola. Hem dinat un altre cop "pote" asturià, després que el propietari de la Nueva Allandesa, on ens allotgem, insistís que provéssim el millor de tot Astúries..."Hombre, es que ayer ya comimos pote en Tineo y muy bueno, por cierto", li he dit. "Pero como el nuestro ,seguro que no", ha defensat. Aleshores ens ha preguntat d'on érem i en dir-li que de Tarragona, a rematat la venda del seu producte argumentant, " Pues miren, una vez estuve en Valls y comí calçots en dos sitios diferentes y en el segundo me gustaron más que en el primero"....que
li havia de dir al bon home si eren quasi les tres de la tarda, tenia
més gana que un bou, així que al final hem claudicat... i sí,
encertadament hem claudicat. Tan bo i potent estava, que avui ens
estalviarem el sopar.
Després de descansar una estoneta, i ara ja a cavall del Suzuki, hem tornat al bar de José Manuel, per les raons que ja documentaré al capítol que em queda pendent.
La tarda l'hem acabat desplaçant-nos fins a La Mesa, lloc on finirem l'etapa de demà.
Jo
he de travessar el port a peu, però Teresa ho ha de fer amb el cotxe i
aquest fet té també una certa dificultat per a ella per la sinuositat i característiques pròpies d'una carretera de muntanya,,
per això volíem assegurar-nos que el trajecte que ha de fer no sigui
massa perillós i comprovar al mateix temps si hi havia algun lloc on
podíem fer l'encontre matinal.
No serà així. La via és prou ampla, poc transitada i sembla segura, sobretot si fa bon temps. Nosaltres, però,
tant d'anada com de baixada l'hem fet en bona part en mig d'una espessa
boira. Esperem que demà, tal com indiquen les previsions tinguem un bon
dia, en tots els sentits.
Pola de Allande 1 octubre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada