EL MEU CAMÍ (Primitiu)  Capítol 50
Etapa 3, entre Salas i Tineo – 22 km.
"𝐋𝐚 𝐜𝐡𝐢𝐜𝐚 𝐭𝐱𝐞𝐜𝐚, 𝐓𝐢𝐧𝐨 𝐞𝐥 𝐝𝐞 𝐅𝐫𝐚𝐧𝐜𝐨 𝐢 𝐮𝐧 𝐜𝐢𝐜𝐥𝐢𝐬𝐭𝐚 𝐝𝐚𝐥𝐭 𝐝'𝐮𝐧 𝐚𝐫𝐛𝐫𝐞"


 

 

Són les set en punt del matí quan surto de l'hotel "Soto" on, per 40 euros, hem dormit aquesta nit a Salas. La plaça de l'església que acull la col·legiata de Santa Maria la Mayor, gòtica del segle XVI, està completament deserta, així com el carrer per on, després de passar per sota de l'arc que uneix el palau Valdés i la seva torre medieval, en uns pocs minuts, em traurà de la vila per endinsar-me a la foscor que es presenta al meu davant quan començo l'ascens cap a l'Espina.

Encara és nit serrada quan començo a pujar pel camí/sender que, de forma suau, però constant, em fa anar guanyant alçada. A la meva dreta, el bram constant del riu Nonaya, posarà banda sonora durant gairebé una hora a la meva solitària i fosca ascensió. El frontal, que no havia fet servir fins ara, m'il·lumina cada passa, però no em permet gaudir de la bellesa del paisatge que, imagino, dec d'estar travessant.
La pujada continua dolça i tranquil·la, quant de sobte, al murmuri del Nonaya, se li uneix un altre de més suau. Procedeix del potent doll d'aigua que es desprèn d'una espècie de canaleta que sorgeix del terraplè que tinc a la meva esquerra i que, travessant el sender, busca camí cap al riuet.
A la foscor de la, encara nit, i per acabar de fer més enigmàtic el moment, ara se li uneix un banc de boira. La llum del meu frontal xoca contra aquell tamís gasos/aquós i l'efecte de pel·lícula de suspens, creix. La sensació és indescriptible.

Quan porto uns 4 km d'ascens, difuminat entre la boira i la foscor, un cartell m'anuncia les cascades del Nonaya, 250 m, a la meva dreta. Llàstima, per voler matinar tant, em perdré l'espectacle!
Els darrers trams fins al port de l'Espina, són un poc més feixucs, però l'espectacle de veure com el dia es va obrint pas, paga tot l'esforç i cada bufit per fer el cim, val la pena.
Són les 9 i he arribat al que podíem dir, essent generós, l'altiplà. Ara el camí va paral·lel a una carretera que sembla nova, però per la que no passen cotxes. Suposo que deu ser la circumval·lació al poblat de l'Espina, però per alguna raó, rau tallada al trànsit. No sé com, mirant a terra, descobreixo lo que sembla ser un rovelló...i un altre, i un parell més!! Són molts clars, blanquinosos, molt més que els dels nostres ports, però són rovellons, segur. Se salven perquè estem de pas i encara ens queden dies per arribar a casa, que si no......
Les 9:30 i al lloc que vam acordar ahir, ja m'espera Teresa amb un entrepà que, si em cau als peus, em fa mal. Mare de Deu dels Desnodrits!!, és que per aquí dalt tot ho fan gros??
En tinc un fart per acabar-me'l, però no puc quedar malament, després de tant d'amor com hi ha a cada mos....

Havent esmorzat, segueixo camí i els pendents de l'inici, ara s'han convertit en
suaus ondulacions que fan fàcil i lleuger el camí, solament dificultat per alguns trams enfangats per les pluges dels dies anteriors. Avui, sortosament, el Sol ens acompanya amb una agradable temperatura. Ni fred ni calor.
Després de l'Espina, un parell de km. més endavant i havent passat la petita parròquia de La Pereda, em trobo amb la primera persona, amb motxilla, de la jornada.... es tracta de la mateixa noia amb la qual vaig coincidir al bar de la Secundina, la dels carajillos XXL, en la primera etapa.
Està fent una foto del paisatge que tenim al nostre davant, ens mirem, ens reconeixem i comencem a parlar....el camí torna a ser generós amb mi.

Els propers km. els compartirem intercanviant una animada conversa, i mentre jo li vaig contant coses meves, a canvi, ella me'n va explicant de seves, cosa que, en principi, podria ser un poc complicat, perquè lo primer que em diu és que és de la República Txeca, que parla un poc de castellà, però que entendre'l, l'entén pràcticament tot. La veritat, però, és que la noia parla prou fluidament per a fer-se entendre.
Així puc saber que és informàtica. Que va començar, també com nosaltres, el passat dilluns des d'Oviedo i que no és de Praga, sinó de Brno, "sabes, vivo donde está el circuito donde se celebran campeonatos del mundo de moto Gp", em diu. Jo assenteixo, però la veritat, com soc poc aficionat a les motos, no tinc ni idea, però la pista em servirà més tard perquè, un cop més, el gurú Google, m'ubiqui i ampliï també els meus coneixements geogràfics i esportius.
Li pregunto com es diu.."Adela", respon. "Vaya, un nombre muy español, no ?" responc.
"Sí, tengo una amiga en Barcelona que también me dice lo mismo"...."Y tu, de donde eres ?", interroga ara ella." De un pueblo de la provincia de Tarragona, cerca de Tortosa" informo.
Sorprenentment, em diu que coneix la ciutat i aquest fet fa que la noia se solti i m'expliqui que, fa uns anys, va treballar a un càmping a Montroig i que allí va ser on va aprendre el castellà, que, per cert, parla tan bé, com entén.
La conversa segueix ara en temes més personals, com la motivació que l'ha portat a fer el Camí. Curiosament, en escoltar la història que m'explica, em recorda a la de la noia colombiana (Eliana) que vaig conèixer al darrer tram del camí francès. Una relació amorosa fallida i un temps de reflexió, introspecció i distància, per refer i replantejar els camins dels sentiments.
Parant, parlant, en presentem a creuar les quatre cases de Zarradin. Fora d'una d'elles i al petit prat que té a tocar de la casa, un home amb una dalla, està segant l'herba. El saludem i jo m'aturo per preguntar si ha vist passar molts peregrins.

No sé per què, però la intuïció em deia que allí hi havia històries i fer una pregunta tan absurda, no era més que una excusa per veure la reacció de l'home.
No ha pogut ser millor. Ha deixat la dalla recolzada al marge, s'ha espolsat un poc l'herba que portava enganxada als esclops que calçava i s'ha plantat al mig del camí amb l'Adela i jo per interrogar-nos ell a nosaltres.
"Hasta donde van hoy", ha començat preguntant. "Yo hasta Tineo" li he contestat, mentre que la txeca li ha dit que ella faria uns km més fins a Campiello, uns 7 km més enllà del meu destí.
A l'home se li han obert els ulls com a pomes. Li hem tocat, per lo que sembla, un bon tema, perquè de seguida, dirigint-se a la noia, li ha començat a donar una sèrie d'instruccions de lo que havia de fer en arribar al llogaret esmentat.
"Hay dos sitios, donde alojarse, Casa Ricardo y Casa Herminia. Los dos son buena gente, pero a casa Herminia, iba a comer Franco... ustedes saben quien fue Franco?", pregunta. "Si claro, yo al menos por mi edad y mi procedencia, claro que lo sé, la chica que me acompaña ,como que es txeca, no lo sé", respong. "Claro, claro" diu ell, per seguir immediatament explicant-nos que, als anys 50, quan el dictador anava a pescar al riu Narcea (com hem vist a algun documental els que ja tenim una certa edat), després el portaven a menjar a Casa Herminia. "Y algunas veces, también quedose a dormir allí", remata el nostre informador. Escoltant-lo, m'alegro de no haver allargat l'etapa fins a Campiello, com ha fet la meva companya de camí.
L'home ara mira altre cop a la noia i li pregunta,"Y usted viaja sola? No tendría que andar siempre muy lejos de otros peregrinos". Jo prenc la paraula abans que respongui Adela per dir-li que el camí és segur, que la gent que el fem, som tots bona gent, a lo que el nostre interlocutor, amb la saviesa que dona l'edat, respon: "Los que hacen el camino sí"
Tardo un poc a reaccionar per entendre lo que vol dir el nostre veterà amic i em ve al pensament la tràgica història de la noia assassinada a Astorga i que vaig explicar, fa uns dies a uns dels annexos del camí francès.
Adela explica, amb un bon castellà, que el seu pare ja li diu i l'adverteix que no li agrada que viatgi sola, "Sé que és natural que los padres se preocupen, però el camino és seguro, me dá más miedo caminar sola por la carretera, nunca sabes quien circula por ella y con que intenciones". D'alguna manera, però expressant-ho de forma diferent, tots dos han coincidit a dir que el perill, si n'hi ha, no està al camí, el perill, si n'hi ha, està fora.
Mentre parlem de tot això amb Tino, que amb aquest nom ens ha dit l'home que el van batejar, arriba un altre caminant i s'uneix a la conversa. Es tracta de Javier, un val·lisoletà que ve des d'Irun, porta 20 dies caminant i ha ja coincidit també abans amb Adela.

 
Tino, amb els seus 91 anys, té ganes de més conversa (com l'ancià de les cabres que em vaig trobar també abans d'arribar la Portela de Valcarcel. (Com deu ser que la gent gran té tantes ganes de conversar?). Nosaltres, però hem de seguir camí i amablement li demanem de fer-nos una foto a lo que accedeix amb bon humor i ens acomiada amb un generós "buen camino".

La marxa ara cap a Tineo l'anem fent amb una animada conversa a tres bandes... bé, pot ser millor dir a dos, perquè ara el que s'explica és el Javier. Ha fet el francès i ara, com he dit, el del Norte des d'Irun.
Diu que al País Basc, el camí no està massa organitzat, ni quant a serveis ni a infraestructura, però que és bonic. En canvi, a Cantàbria, xafes massa asfalt. "El tramo que más me gusta es el asturiano" conclou.
Adela ens diu que s'ha d'aturar per fer un mos i ens acomiadem també amb un, "nos veremos en el camino, mas adelante".
No ho sé, perquè ella m'ha dit que vol fer la ruta denominada de "los hospitales", que difereix un poc de la que faré jo demà fins a Pola de Allande...però mai se sap. Ens acomiadem, no sense abans intercanviar fotos, via Instagram...ara tinc una nova seguidora txeca...mira tu per on !

El de Valladolid també és xerrador i m'explica que té un grup d'amics, amants de la bicicleta que l'animen a fer la ruta de la Plata sobre dues rodes. "Però a mi me gusta más caminar que pedalear", em confessa, per tot seguit, explicar-me l'anècdota d'un company seu que, que fent aquest trajecte, va ser empaitat per un bou.
"El camino de la vía de la Plata, a menudo atraviesa dehesas donde pastan toros y vacas. Mi amigo, atravesando una de ellas, fue embestido por un toro. Corría más el toro que él con la bici, por lo que, al final, cerca de un árbol, optó por tirarse de la bicicleta y, como pudo, se subió al árbol. Más de una hora estuvo subido a la rama con el toro debajo. Si no fuera porque al final pasó una vaca por allí, todavía estaría encaramado al árbol".
Riem els dos amb aquesta estrambòtica i divertida contalla (pot ser sobredimensionada, però graciosa a la fi) i continuem caminant fins que, ja necessitat de seguir sol amb les meves cabòries i amb excusa que tinc "altres necessitats" que no poden esperar, també ens acomiadem amb un, " nos vemos".

 Pocs minuts abans de la 1 de la tarda i baixant per una empinadíssima costa, arribo al carrer principal de Tineo, on avui dijous, hi ha mercat. Teresa ja m'havia informat que no podia accedir a l'hotel, perquè el carrer està tancat per la fira, però que podíem accedir per un altre de costerut i estret pel qual ella no s'atreveix a passar....el mateix per on jo concloc l'etapa !

Tineo és una localitat penjada d'un turó i amb un complicat circuit urbà. Gràcies al google maps, fem l'encontre on, com ha pogut, ha deixat aparcat el cotxe i finalment, seguint les indicacions del gps, podem arribar a "La Posada", on pernoctarem aquesta nit i reposarem per agafar les forces que necessitem per emprendre la dura jornada que ens espera demà.
Un darrer apunt. Si ahir el dinar va ser memorable a Casa Pachon, a Salas, aqui, el Rt. Tineo no desmereix gens ni mica, ni en qualitat, quantitat ni en preu. Recomanat cent per cent per acabar una etapa rodona. 

 

30 setembre 2021