EL MEU CAMI (Primitiu) Capítol 53
Etapa 6, entre La Mesa i Castro – 22 km.
"𝗦𝗲𝗻𝘆𝗮𝗹𝗶𝘁𝘇𝗮𝗰𝗶𝗼́ 𝗺𝗶𝗹𝗹𝗼𝗿𝗮𝗯𝗹𝗲, 𝘂𝗻𝗮 𝗽𝗲𝘁𝘅𝗶𝗻𝗮 𝗮𝗹 𝗿𝗲𝘃𝗲́𝘀, 𝘂𝗻 𝗰𝗮𝗺𝗶́ 𝗲𝗻 𝘀𝗼𝗹𝗶𝘁𝗮𝗿𝗶 𝗶 𝗮𝘃𝘂𝗶 𝗻𝗼 𝗵𝗶 𝗵𝗮 "𝗽𝗼𝘁𝗲"
La d'avui és la darrera etapa que discorre completament pel principat d'Astúries i ho fa entre La Mesa, petita parròquia que pertany al consell de Granda, i Castro, quatre cases dependents de la parròquia de Berducedo del consell asturià d'Allande. Dos petits nuclis, amb prou feines habitats per una vintena de persones, i a l'extrem oest de la comunitat autònoma. Així doncs, demà ja entrarem a Galícia, un cop superat el port de l'Acebo.
La distància que ja ens separa de la seva capital, ciutat des d'on avui fa sis dies vam iniciar el nostre Camí Primitiu, es deixa notar molt especialment en el manteniment i estat en què vaig trobant la senyalització, aquestes dues darreres etapes, molt deteriorada i, de vegades, fins i tot un poc confusa.
Abans d'escriure les impressions de l'etapa d'avui, aprofito l'encapçalament per recollir unes paraules del senyor Tino, el nostre amic de Zarradin, que l'altre dia no vaig pensar de relatar i que, en aquest punt, em semblen força il·lustratives sobre lo que acabo de dir. L'home ens explicava que, fins no fa molt, un senyor, ja major, el nom del qual no recordo, s'encarregava del manteniment de les fites i pintures que ens marquen el camí a seguir. "Peró des de que murió, ya nadie se encarga de hacerlo", es lamentava l'ancià. Suposo que es referia al manteniment del tram que afecta el seu terme, però per lo que he vist en els darrers 60 o 70 km, la deixadesa en lo referent a la senyalització del camí afecta també a molts d'altres.
Encara sobre aquest tema em venen a la memòria un parell més de qüestions. D'una banda, perquè recordo que, a un dels darrers trams del camí francès, en què relatava el meu encontre amb dos operaris que s'encarregaven del manteniment de la senyalització, aquests m'explicaven que era la Xunta de Galícia la que s'encarregava de dur-lo a terme a tot el tram autonòmic. Aquí, a Astúries i per lo que sembla, això deu funcionar de forma diferent; i és una llàstima perquè desllueix un poc un recorregut tan bonic, feréstec i bucòlic, i sobretot, l'eslògan amb què el volen vendre: " Oviedo, el origen del Camino".
D'altra, no vull acabar el meu pas pel territori astur sense deixar constància d'un altre fet que fa diferent el camí Primitiu de tots els altres. També en això, aquí, volen desmarcar-se.
A tots els camins, juntament amb les fletxes en pintura groga que marquen la direcció a seguir, també hi anem trobant pilones o fites on hi ha incrustada una vieira, símbol del Camí. Doncs bé, a tot el recorregut asturià cal estar atent perquè, la forma d'indicar cap on hem d'anar, és diferent. Aquí, les petxines indiquen el camí correcte amb la base de la petxina, o sigui amb la seva part més estreta, vaja. Així, si la base de la petxina del pelegrí en el Camí Primitiu apunta cap a la dreta, hem d'agafar el camí de la dreta, si apunta de front, de front i si la base estreta apunta a l'esquerra, aquesta serà la direcció a seguir. A tots els altres camins, és a l'inrevés, la direcció correcta l'indica la part més ampla del mol·lusc. Curiositats que no volia deixar de constatar, perquè em semblen força interessants.
I ara toca parlar d'aquesta darrera etapa que ha discorregut íntegrament pel principat i de la que, primer que res, he de dir que ha estat la primera vegada, en tots els meus camins, en la que no he trobat, ni he coincidit, amb cap altre peregrí...ni un fins a arribar al lloc on ens allotgem, casa Ferreiro, una antiga ferreria, reconvertida en una magnífica, i molt cuidada, casa rural, que t'ofereix fins i tot la possibilitat de poder visitar el petit museu que conserva a la planta baixa, amb tots els estris utilitzats en aquest, ja pràcticament desaparegut ofici.
En lo referent a l'experiència peregrina de la jornada, dir que realment ha estat sorprenent i singular aquesta circumstància de caminar tot-sol, el que m'ha permès fer els 23 km d'etapa sense veure, ni parlar, amb cap altra persona, tret de Teresa, amb qui he coincidit a l'embassament de Salime, el temps just per a l'avituallament.
Aquest caminar tan introspectiu començava a la mateixa hora (i amb la foscor) de sempre, però amb unes condicions meteorològiques encara pitjor que ahir.
El fort vent que ens va acompanyar durant tota l'etapa passada, es va perllongar fins a la matinada, quan va amainar un poc, per deixar pas a una pluja que, si ve no era massa intensa, sí que feia preveure que, al matí, caminar per senders enfangats seria una poc més complicat.
A les set, quan he sortit del de "Miguelin" (aquest és el nom de l'alberg on hem pernoctat), sortosament la pluja havia parat, però tal com anava pujant per la carretera per on continua el Camí cap a Grandas, la boira ha fet la seva aparició, cada cop més espessa i humida, fins al punt que ja em començava a empapar tant, que, finalment, he hagut de parar, i com he pogut, en mig de la foscor, protegir-me, a mi i la motxilla, amb l'impermeable.
Amb aquest temps tan inclement he fet els primers kilòmetres, fins que al cap d'una bona estona i mentre les primeres llums de l'alba intentaven robar protagonisme a la boira, ha començat el llarg descens cap a la conca del riu Navia, més de 7 km de descens que, tot i que comença suau al seu pas pel llogaret de Buspol, a partir d'allí, es converteix en un turment per a les cames més fortes.
Abans de començar la baixada i encara amb les tènues llums de l'albada, no puc deixar d'admirar la petita joia de l'arquitectura religiosa rural que conserva aquest indret que, segons sembla, va ser hospital de peregrins fins ben entrat el segle XVIII. Es tracta de la petita capella de Santa Marina i Santa Maria Magdalena de Buspol, on hi va haver una de les campanes més antigues d'Astúries, datada al segle XIV. Ara, segons he pogut saber, es va retirar per evitar que fos robada.
Es tracta d'una petita construcció de maçoneria de pissarra i coberta de llosa a tres aigües. Un portal amb bancs adossats antecedeix a la nau única on es conserva un retaule rústic policromat integrat per dos nínxols-caixa de fusta amb les imatges de Santa Marina i Santa Maria Magdalena.
Tot i la poca llum que encara m'envolta no puc deixar d'admirar la senzillesa de la construcció i, alhora, imaginar la importància que hauria tingut per als peregrins de temps preterits, trobar aquest petit refugi i salvaguarda, en mig d'aquests inhòspits paratges.
Superada la capella començo ja a deixar enrere l'empipadora boira, i s'obre al meu davant l'espectacle semi nocturn d'un tot de petites lluernes que semblaven les llums de la tan propera i a la vegada tan llunyana Grandas de Salime.
Dic això, i aprofito per subratllar, que l'etapa jo la titllaria de frustrant o molt psicològica per l'efecte visual que es produeixes des d'aquest punt, perquè passat el poblet anterior i des de l'alçada que encara estem, sembla que el poble estigui a tocar, però, en realitat, farà falta baixar aquests set km per una pista pedregosa, amb un fort desnivell i amb tants ziga-zagues que la fan inacabable.
Finalment, quan arribes baix del tot i et trobes amb l'embasament de Salime, caldrà tornar a pujar sis km. més, fins a arribar a aquelles llumetes que a mi em semblaven tan a prop. Per això dic lo de frustrant.... ara, per a ser justos, també cal dir que l'esforç i la paciència valdran la pena, una vegada més, per les magnífiques vistes que es presenten als meus ulls, tan bon punt la claror guanya terreny i em descobreix el serpentejant traçat del Navia, retingut, un poc més avall per la presa de Salime, i encaixonat entre turons i muntanyes, que li donen una bellesa captivadora.
Abans de travessar el pont sobre la presa, no em puc
estar d'entrar, com mana la tradició, a l'anomenada Boca de la Balena,
un mirador penjant a sobre del riu, al que s'ha d'accedir per un petit
túnel i des del que gaudiré d'unes vistes espectaculars de la presa a
128 metres d'altura. M'informo que va ser dissenyat per Vaquer Turcios
i que l'embassament va ser inaugurat l'any 1953. De fet, i tenint en
compte que a les nostres terres, a l'embasament d'Ulldecona i davant de
la presa, hi ha un mirador paregut, jo pensava que aquest on estic ara,
hauria estat construït expressament perquè, com era normatiu, el "Generalisimo" l'inaugurés,però allí no hi veig cap placa que ho recordi.
Segueixo camí planer, una petita treva abans de començar l'ascensa cap a Grandas,i una vegada travessatel pont, es produeix l'encontre amb Teresa. Un cop esmorzat i recuperades les forces, enfilaré, costa amunt, per arribar, primer a Grandas, per on passo de llarg perquè no tinc temps de visitar el seu interessant museu etnogràfic, però sí per fer unes fotos de l'excol·legiata de Sant Salvador (Segle XII), amb el seu curiós claustre envoltant l'edifici.
Avui és diumenge, encara em queden 5 km més fins a Castro i encara que em dol no dedicar un poc més de temps a visitar el monument, la veritat és que tinc el temps just per arribar al final d'etapa abans que es geli l'àpat festiu que avui sembla que m'espera......Teresa ja m'ha enviat un missatge per a dir-me que ja té els ceps i rovellons a la paella i que m'espera amb la taula parada per fer el vermudet.
Encertadament, el lloc on ens allotgem avui (Casa Ferreira), és una casa rural i tenim a la nostra disposició la cuina, el que ens permetrà, finalment, canviar de menú i celebrar un solitari i dominical final d'etapa, sense "pote" per dinar.
3 octubre 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada