EL MEU CAMÍ (Primitiu)  - Capítol 54
Etapa 7, entre Castro i A Fonsagrada - 21 km
"Una nit al "cuartel", el maçó correcamins i una venta tancada"

De vegades, i com també a la vida, no sempre camines en la mateixa direcció o al costat de les històries. De vegades, com avui, les històries t'arriben de cara, però, ull! perquè per a que et parlen, normalment cal que tu les provoques. I així ho he fet jo avui amb la que em venia de cara, aquest matí, caminant cap a A Fontsagrada.
Uns vuit km abans d'arribar-hi, superat el llogaret de Fonfria, el camí s'enlaira suaument endinsant-se per una frondosa pinada. Un parell de km abans, primer un home d'uns 50 anys i pocs minuts després, un jove, enfundant en els seus auriculars, m'han avançat. El seu pas era més ràpid que el meu (tots dos eren prou camallargues) i en avançar-me els he saludat amb el tradicional "buen camino", a lo que els dos m'han contestat, sense massa èmfasi i amb un accent que no deixava dubtes: tots dos eren estrangers.
Jo, al meu pas, els anava seguint i augmentant cada cop més la distància, quant, en arribar a l'esmentada pinada, la imatge que m'oferien els dos caminants m'ha semblat prou plàstica per a treure la càmera i fer-los una foto "a traïció".

Just després del clic i com del no-res, ha aparegut la meva història. Amb el seu barret de feltre, barba blanca, motxilla blava, pantalons de mig camal i somriure sorneguer, Víctor Guerra baixava, a bon pas, de cara a mi i en principi, i per lo que m'ha semblat, sense massa ganes d'allargar una conversa més enllà del protocol·lari "buen camino". Però la intuïció, altre cop, no m'ha fallat i abans que es produís l'encreuament entre els dos, decidit, he pres jo la iniciativa dirigint-me directament cap a ell per, havent-lo saludat primer, fer-li una pregunta que, de fet, em responia jo mateix. "Buenos dias y buen camino, aunque hacerlo al revés, debe de ser más difícil no ?". 

Naturalment, per soltar aquesta "tirallonga" m'he hagut de parar, fet que ha obligat el personatge a fer lo propi... i aquí ha començat tot.No era la primera vegada que em trobava en una situació pareguda, si repassem altres capítols, trobarem alguna escena similar, encara que el contingut ha estat molt diferent.
El personatge en qüestió m'ha explicat que estava de retorn cap a casa i que, efectivament, fer el camí al revés és molt més complicat i requereix molta més atenció.
En sentir que estava de retorn a casa, per lògica li he dit, "eres de Oviedo, entonces?" "No, de Villaviciosa", m'ha contestat. "Entonces, has llegado a Santiago y ahora haces el camino de vuelta, también a pie?", he tornat a preguntar. "Bueno, más o menos, aunque he dado un largo rodeo para hacerlo", m'ha respost, amb aquest somriure irònic al qual he fet esment abans.
Aleshores m'ha explicat que va començar el passat 9 de Setembre fent el Camí del Nord, des del seu poble, però en direcció contrària, és a dir, cap a Santander, per enllaçar després amb el Camí Oblidat i, finalment, enllaçar amb el Francès per arribar a Santiago i emprendre el de retorn pel qual ens hem trobat.
Realment m'he quedat sorprès, jo sé que a banda dels dos que he fet i estic fent, hi ha altres diverses rutes per arribar al mateix destí, però lo que m'explicava aquest home em continuava mantenint amb els ulls oberts i l'orella atenta.

"Para conectar las diversas rutas, se puede hacer siguiendo antiguas sendas y caminos arrieros, de pastoreo o los utilizados antiguamente para comunicarse entre los pueblos de montaña"... I m'ha donat tota una lliçó etnogràfica, geogràfica i toponímica que aquí es faria llarg i pesat d'explicar.
"Y tú, como sabes tanto del tema?", intento posar basa a la conversa.
"Bueno, soy historiador y escritor, tengo diversos blogs de viajes y algunos libros como los titulados "Caminos a Santo Toribio de Liébana" "Rutas cántabras y astures" o "Picos Europa y el valle de Liébana", entre otros. Si me buscas en internet, seguro que me encontrarás", m'ha respost....i tant que l'he buscat tan bon punt he pogut !i, efectivament, m'ha confirmat que l'home no mentia, tot i que no m'ho ha dit tot, perquè, en la recerca, també he descobert que és... maçó! i que té també diversos treballs que versen sobre la maçoneria i la seva filosofia de vida. No oblidem que el que caracteritza a aquesta organització internacional és la seva acció filantròpica, humanista i discreta, essent una de les seves finalitats principals el perfeccionament de l'ésser humà i de la humanitat. Doncs aquest seria el perfil del personatge amb qui avui m'he creuat i amb el que he parlat encara una bona estona, bé, millor dit, ha estat ell el qui m'ha continuat explicant per exemple que per travessar el port del Palo, evitant després la fortíssima baixada i pujada des de La Mesa a Grandas de Salime a la que em vaig referir en el capítol anterior, hi ha una ruta alternativa que molt poca gent coneix. També em va corroborar el que ja sabia: que el preu dels albergs ha baixat amb motiu de la pandèmia i que la gent prefereix més allotjar-se en pensions o petits hotels en lloc de fer-ho a la llitera d'una habitació comunitària... o que, parlant de coses més mundanes, el lloc on millor dinaria en arribar a A Fonsagrada seria a Casa Manolo..i ha encertat.

En fi, una trobada força interessant i instructiva i en la que no li ha fet falta la corresponent sessió fotogràfica per deixar constància de la nostra trobada...no sé si sortiré a algun dels seus blocs o pròxims llibres. Ell sí que he volgut que sortís al meu modest, però personal, mode de viure i veure el Camí.

Un Camí que avui m'ha portat a recórrer els 21 km que separen Castro de A Fonsagrada, una etapa relativament còmoda, tot i que marcada per la pujada, llarga, però suau i progressiva, al port de l'Acebo, punt que separa les comunitats d'Astúries i Galícia i, per tant, jornada en la qual, després de sis dies, direm adeu a Astúries, per endinsar-nos a Galícia.

La pujada a l'Alt del Grèvol, com he dit, no té res a veure amb la del Palo, encara que al tram final, el sender, en lloc de portar-te molt més planer a nivell de carretera, on l'alçària ens marca poc més de 1050 metres, s'enfila ràpidament, muntanya amunt, entre vaques, pinades i aerogeneradors, fins als 1110 m.

 Segurament l'esforç hauria valgut la pena per les vistes que aconseguiríem guanyant aquests metres d'alçada, però dalt al cim, si l'altre dia, al Palo, el que ens esperava era el vent furiós, aquí, qui ens donava la benvinguda era el "Barruzo", que és el nom com denominen els gallecs a aquest plugim gairebé imperceptible i poc intens que acompanya a la boira, però que t'acaba arrosant.

Astúries (em sap greu dir-ho, però és el que he vist i així ho he d'explicar), acomiada al peregrí amb una senyalització que no es mereix. Si ahir ja parlava i mostrava algunes fotos d'aquesta deficiència, avui, les darreres pilones, acaben d'empitjorar el record i la imatge que, en aquest sentit, ens emportem d'un territori tan bonic com el que hem trepitjat durant gairebé una setmana.

La cosa canvia radicalment ja des de la primera fita gallega i la imatge que presenta aquesta senyalització, contrasta radicalment amb la que ens queda de la comunitat veïna.

Els primers metres per Galícia són de baixada i ens deixen als peus de la famosa "Venta de O Acebo", i dic famosa per a mi, perquè, sense haver-hi estat abans, ja la coneixia de les vegades que el meu fill Jordi me n'havia parlat, recordant-ho com una bona experiència. "Després de passar el port, volíem fer-nos unes cerveses", recorda. "Ho necessitàvem i ens trobem davant de la "venta". Entrem, demanem les cerveses i veiem que la beguda ve acompanyada d'uns xoricets rojos que encara recordo ara lo bons que eren...i anaven inclosos al preu de les cerveses !! "

 Recordar això després de 10 o 11 anys, veritablement és perquè un guarda un bon record del fet. Per això, avui, a Teresa i a mi, ens feia il·lusió emular també nosaltres la seva experiència gastronòmica, però, malauradament, no ha estat possible. L'establiment, segueix a peu de carretera, però està tancat i per lo que sembla, des de fa dies, mesos..anys.

No sé els motius pels quals està tancada la "venta", però sí que devia ser popular, perquè el nostre ja conegut Víctor Guerra, quan ens acomiadem de l'encontre que es produirà una poc més tard, també em fa esment de l'establiment i em pregunta si està obert. La cara que mostra quan li dic que no, em confirma que l'experiència i les contalles de mon fill, no eren exagerades.
En definitiva, nosaltres no podrem tastar els famosos xoricets, però Teresa i jo, en el nostre habitual encontre per a l'avituallament, avui a aquest "mític" lloc, no desaprofitarem l'ocasió, com a mínim de fer-nos la foto i compartir el moment amb la nostra família.
La resta de camí té també dues qüestions que no puc deixar passar per alt. La primera torna a fer referència a les vieires indicadores del camí. Em sembla tot un detall que, fins a arribar a A Fonsagrada... (demà no ho sé), la direcció de les petxines es va alternant, suposo que per no confondre al viatger, de les dues formes, l'asturiana i la gallega. Recordo que ahir vaig explicar que la primera és amb la part estreta amb la qual marca la direcció correcta, i a Galícia, és la part ampla del mol·lusc, la que marca la bona direcció.

I la segona és un avís per a caminants: quan ja estàs esgotant les darreres forces que et queden, després de la pujada a l'Acebo i els gairebé 20 km que portes caminats, veus, allà dalt del turó, la filera de cases que conformen la imatge primera de A Fonsagrada, i penses, això ja està fet!!, doncs no !, encara et queda per davant  més d'un km i per acabar d'adobar-ho, i superada l'ermita de la Santa Cruz, una inacabable pujada per accedir al carrer principal del poble,...potser són uns 400 metres... però quins 400 metres !!

Finalment, després de gairebé sis hores, tot i la boira, la pluja, els encontres i desencontres de la jornada, enfilava pel carrer principal de A Fontsagrada, on ens esperava el descans necessari per a emprendre, al dia següent, una nova etapa. Un descans que, en aquesta ocasió, es produiria a un lloc singular que em sembla també una anècdota curiosa d'explicar i és que vam acabar dormint a la caserna de la Guàrdia Civil !!
No, no és que hi anéssim detinguts! La raó és que l'alberg on ens vam allotjar es diu així "El Cuartel", perquè l'edifici havia aixoplugat l'antiga caserna del cos armat fins a l'any 2004.
Segons vaig poder saber, la iniciativa d'adquirir i reformar l'immoble per transformar-lo en alberg va ser de dos germans de la localitat, que ja tenen un bar a prop i que, en vista de la gran afluència de peregrins que s'ha produït els darrers anys, o van veure com una oportunitat de negoci.
Ells ens van explicar que l'edifici data de l'any 1941 i que va albergar els guàrdies i les seves famílies fins a principis d'aquest segle.

L'actual edifici cal dir que està molt ben ubicat, compta amb tots els serveis i és un lloc confortable i que, amb una bona relació qualitat-preu, recomanaria tant per a peregrins, com per a turistes amb poc pressupost....i que vulguin passar "una nit al cuartel".

I un darrer apunt que em sembla interessant i que també li dec al maçó Guerra: "Si tenéis la oportunidad, no dejéis de visitar el valle de Oscos, os encantará. Es la Asturias rural y profunda, pero que tiene una riqueza paisajística, etnográfica y cultural que está por descubrirr"

Com que el lloc ens quedava a uns 30 km i el nostre Suzuki, pobre, està acostumat a tot, la tarda l'hem dedicat a conèixer un trosset d'aquesta Astúries desconeguda per molts i la veritat, el mestre tenia raó: Santa Eulália de Oscos, Villanueva de Oscos, dos petites mostres d'un territori que ens quedem en ganes de conèixer amb més temps. Avui ens conformem amb una darrera panoràmica des de l'alt de La Garganta, des d'on albirem el Cantàbric i la ria de l'Eo que separa les dues comunitats autònomes, des de Ribadeo a la banda gallega i Vegadeo a l'asturiana.

 4 octubre 2021