EL MEU CAMÍ (Primitiu) - Capítol 56 

Etapa 9, entre O'Cadavo i Lugo – 28 km

 "𝐄𝐦𝐛𝐨𝐥𝐢𝐜𝐬 𝐚 𝐥𝐚 𝐜𝐢𝐮𝐭𝐚𝐭, 𝐞𝐥 𝐣𝐨𝐯𝐞 𝐝𝐞 𝐏𝐚𝐦𝐩𝐥𝐨𝐧𝐚, 𝐮𝐧 𝐎𝐚𝐬𝐢𝐬 𝐏𝐫𝐢𝐦𝐢𝐭𝐢𝐮 𝐢 𝐮𝐧𝐚 𝐝𝐞 𝐩𝐮𝐥𝐩𝐨 𝐚 𝐥𝐚 𝐟𝐞𝐢𝐫𝐚"
 

L'arribada a una ciutat gran, sempre ens ha obligat a fer canvis a la nostra fórmula logística i avui, arribant a Lugo, no podia ser d'altra forma.
Per als que som de poble i, per tant, poc habituats a les presses urbanites, conduir per una ciutat no resulta fàcil i Teresa, que prou paciència té amb mi i en fer-me el Camí tan fàcil, es mereix que la descarregui de la pressió que significaria haver de sortir de la capital, segurament en hora punta i en una ciutat, que tot i no ser especialment complicada, té la seva dificultat.
Així que la tarda l'hem dedicat a buscar la millor manera perquè, d'una banda, jo pugui fer la sortida d'etapa des d'on correspon, i ella no es vegi amb el tràngol de veure-se-les amb els conductors lucenses. Veurem demà si la cosa funciona!De fet, l'etapa d'avui, tampoc ha tingut el final desitjat perquè, també l'arribada a la capital gallega ha tingut els seus problemes de localització, i és normal. No és lo mateix arribar a una petita població per on passa una sola carretera, que a una gran ciutat on conflueix tota una xarxa que ens dificulta enormement la trobada.

Finalment, l'encontre s'ha produït, encara que a un parell de km abans d'on marca el final de l'etapa d'avui, a un barri perifèric de Lugo, però a les vistes ja de la ciutat.
Una ciutat que, pel súmmum i per acabar d'embolicar la troca, està de Festa Major, amb tota la complexitat circulatòria que això implica.
Però bé, avui, tot i començar a relatar la nostra vivència del camí fent esment d'aquest "preocupant" final i incert inici per demà, l'etapa ha estat molt tranquil·la. Els gairebé 30 km que separen O Càdavo de Lugo, discorren per uns paratges ja molt més dòcils. Entre O Cádavo i Castroverde superem un modest coll a l'alçada de Vaqueriza i a partir d'aquí, la baixada fins a l'altiplà de la capital, és constant, però gens agressiva, lo que ha fet que els tempos previstos per fer tot el recorregut, hagin millorat considerablement respecte a les etapes anteriors.

He de confessar que, tant com m'anava apropant a Lugo, m'envaïa un cert sentiment de nostàlgia. Enrere deixava la part més salvatge, autèntica i potser aventurera, del camí. Tant com s'anava suavitzant el paisatge, el record de l'agressivitat i salvatgia d'alguns trams dels dies anteriors, em produïa una certa recança i penso que, el Camí, com la vida, ha de tenir un poc de tot per poder comparar i donar-li a cada moment i situació el seu valor. Sense experimentar lo dolent, no sabríem que és lo bo.
Lo més destacat de les "històries" del camí d'avui, l'encontre amb Jesús, un jove de Pamplona, tot i que els seus pares són del Roncal, que ara fa 5 anys (en té 33), va decidir fer el Camí Francès i, tant el va enganxar l'experiència que, ara, la dèria de caminar, s'ha convertit en el seu hobby principal. "Dedico todos mis dias de vacaciones para hacer rutas. Empecé en Leon con el Camino del Salvador, hasta Oviedo y espero llegar a Santiago el sàbado. El lunes vuelvo al curro", m'explica. El jove s'esplaia durant una bona estona explicant-me que ha fet la ruta dels Estels, la Transpirinenca, la..... es nota que ho viu, sobretot quan remata dient "es que este contacto con la naturaleza, esta soledad y recogiminto con uno mismo, es la mejor medicina para las enfermedades del alma"...no sé què dir, ni preguntar. El jove té un concepte del camí paregut al meu, encara que jo no titllaria de malaltia de l'ànima el desig de retrobar-te, de reflexionar, de caminar sol en tu mateix. Més aviat crec que seria com unes "vacances" que ens donem a la rutina i els tics als quals ens aboca, sovint, el dia a dia.

Coincidim ara amb la Gabi, una noia Lituana, amb llargues rastes que fa dies no es pentinen, però cada matí amb els morrets pintats..això si, la coqueteria femenina, per algun lloc ha de sortir. Vam coincidir amb ella a Castro. Era tard i no tenia res per menjar. Li vam oferir mig pot de cigrons que ens havien sobrat i el va rebutjar perquè era anti microones. Els cigrons s'havien de escalfar, clar....Va acabar el dia amb una tassa de te fred a les mans !
Ara, s'afegeix al grup que es va apropant a Lugo, un noi austríac. Ja ens coneixíem també. Ell i dos noies ens han avançat mentre jo estava en plena feina d'avituallament a una barriada, fora de Castroverde, on el camí coincideix amb una petita carretera. Acabo d'esmorzar i al cap d'una hora aproximadament d'haver reprès la marxa, me'l trobo assegut a la vora del camí. En passar per davant d'ell, amb un castellà prou acceptable, em pregunta si he vist a les dos noies. Li dic que no, que potser van més avant. "No, no, se quedaron atras y hace rato que las espero", diu. En dir-li que jo soc català, ell m'explica que coneix Barcelona, que fa uns anys i va viure una temporada i que per això coneix un poc l'idioma.
El deixo esperant a les seves circumstancials companyes que, per lo que sembla, passen d'ell, perquè al cap d'una estona, sento unes petjades al meu darrere que s'apropen i que s'acaben unint a les meves, les de Gabi i Jesús. És l'austríac, que s'ha cansat d'esperar i busca nous companys de viatge.
A l'alçada de la parròquia de Gondar i des d'un petit prat enlairat a la vora del camí, una veu ens invita a segellar la nostra credencial i a menjar un poc de fruita fresca. "És gratis, no has de pagar nada". Tanta amabilitat em confon, però el record de José el de las magdalenes, l'home que a l'entrada d'un poblet de Palència, regalava aquests dolços, i també fruita, de forma altruista als peregrins, em fa agafar confiança i tot i refusar l'oferiment perquè fa poca estona que he esmorzat, sí que pregunto quin propòsit té oferir aquest servei.

Resulta que l'home és David Pajares, un expert pelegrí local que porta més de 3.000 quilòmetres de ruta jacobea a l'esquena i sap el que és de vegades no tenir recursos per poder menjar. Per això va decidir aportar el seu granet de sorra i muntar aquest "Oasis Primitiu", que és com es dona a conèixer. "Si me buscas en internet, me encontraras. Y tambien las fotos de todos los peregrinos que pasan por aqui y aceptan mi ofrecimiento", em diu, mentre m'allunyo perquè arriba un altre grup de caminants al meu darrere .
Acabo amb alguns apunts més d'un dia que no ha estat especialment interessant quant a vivències, però que ha tingut tot l'interès que té el viure un dia més...i únic.
Meteorològicament, el dia ha estat assolellat, encara que la boira ens ha acompanyat bona part del matí.
Destacar també que bona part del recorregut rural de l'etapa l'he fet entremig de camins de carro, anomenats a Galícia "congostras".

La tipologia d'aquestes vies no deixa de ser curiosa, ja que es troben encaixats entre lo que aquí diuen "sebes" o "cómaros", una mena de tanques vegetals o de pedra i terra coberts de falgueres i heures i normalment esfondrats entre dos parcel·les de terreny, delimitant, d'aquesta manera, les diferents propietats. És realment curiós com aquestes antigues vies rurals, van encaixonades i enfonsades al terreny, quan ho podrien fer al mateix nivell. No entenc el treball que va haver de representar fer aquests moviments de terra, però algun raonament segur que els justifica.

I per acabar, en un dia en què ens trobem a una ciutat gallega i en festa major, però cansats, molt cansats, no podíem acabar sense fer un darrer esforç i proveir-nos d'un bon àpat a base de "pulpo gallego" i un rajolí de bon Ribeiro. Visca San Froilan... diuen els d'aquí!

Lugo  6 octubre 2021