EL MEU CAMÍ - DE L'EBRE AL SALVADOR 

CAPÍTOL 61  "Un camí desconegut"
Etapa 1 –Santa Bàrbara – Xerta
 

Santa Bàrbara a 16 maig 2022

La nit ha estat neguitosa, de pertorbada impaciència esperant l'albada i el moment de carregar els 12 quilos de motxilla amb els que, finalment, emprendre el Camí cap a..... de moment, Saragossa, després, ja veurem. 

En qualsevol cas, el que sé segur, és que el Camí el començo a la porta de casa.. és el Camí de l'Ebre.
Quan la travesso, la nit encara està plena d'estels, petites lluminàries que van fonent-se mentre avanço pel camí de Potret, fins a confluir amb la vella calçada Augusta romana, ara camí vell de La Galera a Tortosa, on, d'entre els tarongers que em queden a mà dreta, es va fent present l'astre Rei, anunciant el nou dia i engolint-se les darreres glopades de foscor.

Del camí de Pascualet em surt un tractor. En creuar-me'l i per un instant, puc veure els ulls del tractorista, sorprès per la imatge, pot ser un poc fantasmagòrica que dec fer, encara entre dos llums i per aquelles andoles. En qualsevol cas, caldrà dir que ha estat la primera persona amb la qual em creuaré en aquest meu nou camí.
Ja fa poc més d'una hora que camino. He fet algunes fotos d'aquest trenc d'alba per publicar-les a les xarxes i els minuts següents, el mòbil no pararà de dringuejar per advertir-me de les mostres de suport i ànim d'amics i coneguts que saben, i molts segueixen, les meves caminades. Això farà, sovint i en els dies que vindran, que el meu camí no sigui tan solitari.
Arribant al camí del pas a nivell, travesso la carretera Tortosa/Santa Bàrbara i, deixant a la meva esquena les cases de la part baixa de Vinallop, enfilaré pel camí paral·lel al canal de la dreta de l'Ebre fins a Roquetes. El camí fins a la ciutat és eixarreït, solament amenitzat pel suau murmuri de l'aigua relliscant pel canal i la breu cascada del barranc de Sant Antoni en tributar les seves minses aigües al riu Ebre.

L'arribada a Roquetes es produeix deu minuts abans de les 9 del matí. Vull posar el primer segell a la meva credencial, la que donarà testimoni del meu pas per les diferents localitats per on passaré, però l'ajuntament està encara tancat. Una parella de gent gran, estan asseguts a les escales d'accés a l'edifici, suposo que també esperant que l'administració obri portes. El pregunto si saben a quina hora obren i em diuen que a les 9. Puc esperar 5 minuts més, però això sí, deslliurant-me de la meva pesada càrrega i imitant als ancians en el seu improvisat seient.

A l'hora en punt accedeixo a les oficines darrere d'ells. Hi ha dos finestretes d'atenció al públic, ells van a la segona, imagino que cadascuna deu ser per fer gestions diferents, per lo que jo m'aturo a la primera i exposo a la funcionària la meva petició. No em posa problemes per segellar la credencial, però sí que em mira amb una cara que denota que no és massa habitual, pot ser no gens, rebre peticions com la que li he fet. Per això aprofito per preguntar-li sobre la qüestió i la resposta, ara, és la que em sorprèn a mi..."però, que per aquí passa el Camí de Sant Jaume?" em respon amb una certa sequedat, "la via verda sí, però el Camí, no ho sabia!" conclou.

Potser té una mica de raó, perquè en realitat, el "camí oficial" passaria per la veïna Tortosa, com constata el seu conegut, portal del Romeu i jo m'he estalviat aquest pas, en començar des de la porta de casa meva, a Santa Bàrbara.Satisfeta la curiositat i el tràmit, ara cal satisfer també les necessitats orgàniques i esmorzar. Ho faig a un bar proper a l'ajuntament on conflueixen, amb la mateixa necessitat, un grapat heterogeni de personatges entre els quals destaco per la meva vestimenta, barret de peregrí, bastons, motxilla XL. El cambrer em pregunta per la meva "pinta" i li explico. A igual que la funcionaria, em confessa la seva ignorància sobre el tema compostel·là mentre em treu l'entrepà i la cervesa fresca que he demanat i que em donarà forces per a fer els km que em resten per concloure l'etapa... estic just a la meitat.
Estranyat per la poca coneixença local sobre el Camí, abandono Roquetes buscant l'accés a la via verda, que ara si, em portarà ja per la ruta jacobea oficial, que aprofita el traçat de l'antiga via de ferrocarril de la Val de Zafan fins a la Fontcalda.
A la sortida de la ciutat em trobo "esportistes matiners" que van i venen, corren i caminen o pedalegen pel traçat, gairebé sense pendent, del camí. Al contrari d'altres camins, aquí gairebé ningú saluda, ja no dic de poder intercanviar el tradicional "buen camino", però sí que trobo a faltar almenys el social "bon dia". Pot ser la gent de l'Ebre, d'entrada, som un poc més "eixuts" ?

 Poc més a dir fins a Aldover. Rectes inacabables i monòtones, però resguardades del Sol, que ja comença a apretar, per l'abundant vegetació autòctona que ha sorgit a banda i banda de la via fèrria convertida en via verda: figueres, garrofers, ametllers, pìns..

Per fi, albiro l'antiga estació d'Aldover, avui reconvertida en bar, restaurant. Els propietaris estan a punt d'asseure's a taula per dinar. Són gairebé les 12 del migdia i ells han de dinar abans que arriben els primers clients. Tot i això, m'atenen molt amablement per segellar-me la credencial i respondre a la meva curiositat sobre la "popularitat" del camí jacobeu ebrenc. "Sí, sí, algun peregrí passa, però molt de tant en tant. El que sí que hi ha, és molta afluència de turistes amants de la bicicleta", m'informen.
Arribo a l'ajuntament doverenc per repetir el tràmit. La funcionària que m'atén és una vella coneguda meva i se sorprèn en veurem de peregrí. Ens saludem i li explico lo que estic fent i la meva perplexitat per la poca promoció que em sembla s'està dedicant a aquest actiu turístic que, penso, tindria un bon potencial si se li dediques més atenció política i sorgís més iniciativa empresarial privada.

Maite em diu que l'alcaldessa està al seu despatx i que, si vull, podem debatre el tema amb ella. No tinc massa temps perquè voldria arribar a les 13 a Xerta, però tampoc puc desaprofitar l'oferiment que se'm fa. Així que, durant uns deu minuts, debatem amb la sra. Rosalia Pegueroles sobre la qüestió, per arribar finalment a la conclusió que, tot i estar d'acord en el fet que potser se li hauria de dedicar més recursos i atenció, "hi ha tantes coses a fer, que caldria fer o que voldríem fer, i tan pocs recursos municipals, que, prioritzar, és sempre un equilibri difícil", argumenta.
He de completar els darrers 4 km fins al final d'aquesta primera etapa, així que agraint l'atenció rebuda i la conversa, surto de l'ajuntament de la vila quan el rellotge marca exactament les 12 i quart. 

Si no "m'encanto", a la 1 en punt hauré acabat els poc més de 27 km que separen Santa Bàrbara de Xerta, concloent així el recorregut d'avui i efectivament, a aquesta hora és quant pujo les escales del penúltim ajuntament que visito avui per posar un altre segell a la meva credencial acabada d'estrenar i reivindicar, en aquest cas amb el noi que m'atén, un poc més de visibilitat per al camí jacobeu ebrenc. De fet, Xerta és la referència més clara d'allò que intento transmetre, perquè, tot i tenir un alberg (privat, això sí), he d'anar a dormir a casa, ja que l'establiment solament admet grups, no peregrins que viatgen sols, "i potser fins i tot, no tardi a tancar portes" m'informa el funcionari.
I així és, Teresa, que aquesta vegada no m'acompanya, per la precarietat de serveis i la incertesa de poder trobar allotjaments amb el perfil que sempre busquem, m'ha de vindre a buscar a Xerta. He de desfer el camí i passar així la primera nit a casa. Demà, a primera hora, em tornarà a deixar al lloc on avui acabo aquesta primera etapa, per començar la segona.

Per cert, un poc més amunt deia que, el de Xerta, era el penúltim ajuntament que visitava i això era així perquè l'últim que he xafat ha estat el de Santa Bàrbara. A l'hora que he sortit aquest matí , quarts de sis, òbviament estava encara tot tancat i, a la meva credencial, no podia fer falta el segell del poble on començava aquesta nova "aventura": el del meu poble.
En definitiva una primera etapa molt diferent de la dels altres camins que he fet. Per les raons ja expressades al capítol anterior i per les que he descobert i exposat en aquests primers km del Jacobeu ebrenc.

La desconeixença que hi ha un Camí Jacobeu de l'Ebre, i una història, més enllà de la Via Verda, Caminos Naturales i GR 99 que comparteixen un bon tros de recorregut, m'ha decebut bastant.
Veurem que m'ofereixen els molts km que encara queden per davant.