EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 63
ETAPA 3 - GANDESA- FABARA

"Un esmorzar impossible, un camí difícil i un dinar amb expectatives"
18 maig 2022

La duresa i singularitat d'aquesta via es va manifestant a poc a poc. Suposo que també ajuda les inusuals temperatures d'aquests dies. Ahir a Gandesa i a les 3 de la tarda, el termometro marcava 30 graus.
Preveient aquesta circumstància, avui la ruta l'he iniciat a les 5:30 del matí, per intentar arribar a Favara com més aviat millor i estar ja aixoplugat a les hores més intenses de calor.
Tot i ser tan prompte, alguns bars ja estan servint els primers cafès als clients més matinadors, els mateixos que no dissimulen la seva estranyesa en veure passar aquell personatge, carregat amb una gran motxilla i a aquelles, encara intempestives hores.

 

El Sol encara trigarà a sortir i, una gairebé Lluna plena, m'acompanya per la solitària i fosca carretera per la qual començo a caminar, abandonant la capital de la Terra Alta, direcció Batea, el que serà el primer i únic poble que trobaré en els 30 km que tinc encara per davant fins al final de l'etapa d'avui.

La idea era arribar a Batea a l'hora d'esmorzar, és a dir, en voltes de les 9 del matí, i així poder descansar i agafar forces amb un bon esmorzar de ganivet i forquilla i uns traguinyols de bon vi de la zona. Però, o jo he fet malament els càlculs, o he caminat massa apressat....el cert és que, tocant les vuit al campanar de l'església de Sant Miquel, entrava jo per l'avinguda de la Terra Alta, que desemboca a la plaça principal del poble i on feia comptes de gaudir d'un bon plat a Cal Mussol, un bar on ja havia esmorzat alguna altra vegada, però que en aquesta ocasió, mostrava un decebedor cartell de "tancat".

No em desanimo. Camino uns metres més fins a arribar a la plaça Catalunya on espero trobar algun altre establiment. Arribo fins als porxos, ja al carrer Major, i no trobo el que busco, per això, i gairebé a l'alçada de l'església de la Mare de Déu del Portal, pregunto a una parella amb què em creuo.."que hi ha algun bar, per aquí?". Amablement, responen que no, que si El Mussol està tancat, hauré de girar cua i tornar al bar de la gasolinera, a l'entrada del poble, per on he vingut, o també puc provar-ho a Ca l'Antoni, també en la mateixa direcció.
Els agraeixo la informació i mentre dubto si fer marxa enrere o no, veig que estic a tocar de l'ajuntament. Esmorzar no sé si esmorzaré, però almenys segellaré la meva Credencial.
L'administrativa que m'atén o fa també amablement però sense cap mostra d'empatia. Pregunto si passen peregrins i la resposta és la mateixa que a Gandesa.."algun en passa, però no gaires".

Reculo uns 300 metres fins al de l'Antoni. Presidint l'entrada al local hi ha un petit porxo on s'aixopluguen un parell d'ancians conversant animadament. En veurem carregat amb la motxilla, callen per, primer per mirar-me de dalt a baix i després, endevinant les meves intencions per accedir al local, m'informen. "Jove, el bar està tancat. L'Antoni tenia hora al metge i fins que no torni no obrirà. Nosaltres també l'estem esperant, si et vols asseure amb nosaltres..." .

Declino l'amable invitació perquè no tinc més temps per perdre. Em queden encara una vintena de km fins a Favara i, com he dit, vull evitar les hores de més calor, així que desisteixo de l'esmorzar de cullera i el traguinyol de vi de Batea i torno a desfer el camí, frustrat i famolenc.
En arribar altre cop a la plaça Catalunya, m'adono que hi ha una pastisseria. "Pastisseria Carla", posa el rètol. Penso que si no puc esmorzar com tenia previst, almenys alguna llaminadura compensarà les anades i vingudes pels carrers bateans. La Carla m'atén amablement, mentre m'embolcalla un pastisset i un dònut i em dona respostes a les preguntes que l'hi he fet en explicar-li la meva "odissea", buscant un bar obert.
Em diu que estem en temps de preparar les vinyes i que, la gent està majoritàriament al camp, per això, com que gairebé no hi ha clientela, els bars no obres fins al migdia.
Li demano un darrer favor a la jove, el de què em segelli també la Credencial i m'informi si sap del pas de més peregrins. La resposta, ja la sabem..."algun, de tant en tant, en passa".

Mentre em cruspeixo el dònut, abandono Batea passant per davant de la seva església, dedicada a Sant Miquel i, enfilant per uns carrerons que em porten fins al carrer del Molí, acabaré desembocant a la carretera de Nonasp.
Són les 9 tocades, porto gairebé 4 hores caminant, no he esmorzat, el Sol cada cop colla més. Per la carretera no hi ha ni una misericordiosa ombra on aturar-me a descansar, i porto ja un parell més de km quan arribo a la Creu Coberta.
Es tracta d'una creu del segle XIV col·locada sota un templet, d'on li ve el nom de coberta. Penso que serà un bon lloc per protegir-me del Sol i cruspir-me les reserves que porto a la motxilla, però quan arribo al lloc, les males herbes, brossa i vegetació que hi ha dintre el templet, em fan desistir de la meva intenció... així que res, toca continuar.. a veure si tinc més sort a uns pins que veig uns 200 metres més enllà de la pista que he d'agafar ara, a mà esquerra, abandonat ja la carretera de Nonasp.

Arribant a les ombres anhelades, per fi m'assec, trec l'entrepà que m'havia sobrat d'ahir i un poc de fruita que havia comprat a Gandesa i em disposo a reposar forces quant, de sobte, una desagradable flaire arriba fins al meu nas, al mateix temps que els inconfusibles grunyits dels porcs de la granja que tinc a la meva esquena i que la pinada, no m'havia deixat veure...en fi, sembla que avui el destí m'apressa a fer camí, així que, ja posat i resignat a no poder gaudir de l'esmorzar, m'ho empasso el que porto lo més ràpid que puc i, en 5 minuts, reprenc la marxa per la pista o camí de Vallbona.

De tant en tant trobo alguns senyals i marques que indiquen el camí, moltes amb un estat molt millorable, però suficients per anar conduint-me per un seguit de camins i caminets, des d'on, i al principi vaig albirant alguns pagesos que, efectivament, estan treballant a les vinyes com m'havia dit la Carla, però tant com em vaig distanciant del poble, la solitud es va fent més i més present...cap poble, cap persona...ni els ocells sento cantar. Solament jo i la meva soledat, mentre Llorenç continua posant en marxa el forn.

Fins al límit amb Catalunya, encara trobo alguna ombra, quan, la vinya, va deixant pas a les oliveres i ametllers i alguns petits boscos de pins. En algun lloc indeterminat, perquè no veig cap indicador que ho assenyali, entro a l'Aragó, i mentre vaig baixant cap a la vall de l'Algars, el paisatge, ara sempre descendent, es va tornant cada cop més feréstec, dur i desèrtic, fins que al final de la costa avall, l'Algars serpenteja com un breu miratge.
Aprofito per refrescar-me un poc. La calor és ja insuportable. No ho sé amb certesa, però crec que devem superar els 30 graus i estem a 18 de Maig !

Començo ara l'ascens per la mateixa inacabable pista. Favara s'intueix perquè, algun cotxe que passa pel meu costat aixecant grans polsegueres, em fa pensar que, donat l'hora que és (falta poc per ala 1), porta pressa per dinar.
Finalment i no sense esforç, arribo a l'altiplà on se situa el poble. La pista de terra ara conflueix amb un camí asfaltat per on circula un tractor, també de cara a casa. En resseguir-lo amb la mirada quan m'avança, veig a uns 500 metres, el que sembla un petit parc i tal com m'hi vaig apropant veig que, efectivament, és una zona arbrada, amb uns banquets i... una font!! Vull imaginar que la gent de Favara, han posat aquest bé de Déu aquí, per calmar la set del fatigat caminant després de tanta costa amunt.

 

Sigui com sigui, a mi m'ha servit per recuperar forces, beure i descansar uns minuts a l'ombrejat mini parc abans de fer els darrers 700 metres, primer fins a l'ajuntament perquè em segellen la Credencial i després fins a "Casa Teresa", el lloc on pernoctaré aquesta nit.
Favara té dos ajuntaments, situats ambdós edificis a la plaça Espanya. L'antic, situat a la banda esquerra de la plaça, té el caràcter d'una vella casa pairal, ben conservada i suporta, al centre i part més alta de l'edifici, una petita torre on hi ha instal·lat el rellotge i una campana. Al centre de la plaça, la nova casa consistorial es va construir aprofitant bona part de l'antic palau anomenat de la princesa Belmonte.
L'atenció a l'ajuntament és molt correcta. De fet, cal dir que, mentre planificava la ruta i en trobar que al poble no hi ha cap hotel ni pensió, vaig trucar a les oficines per preguntar si el municipi tenia habilitat algun lloc per poder acollir els peregrins i així va ser com em vaig assabentar de l'existència de "Casa Teresa".

Un cop segellada la credencial, la funcionària em recorda aquesta circumstància: "así que tu eres el que está haciendo el camino y preguntaste donde podias dormir ? Quieres que te indique como has de hacer para llegar a la casa?", pregunta. Agraït per l'amabilitat del personal municipal i seguint les seves instruccions, passades ja la 1:30 de la tarda, arribo a la porta de la casa on descansaré aquesta nit.
Teresa ja m'estava esperant, perquè jo li havia trucat per dir-li que em dirigia cap allí.

En entrar al vell casalot on té habilitada aquesta humil, però digna "casa rural", la diferència de temperatura amb la de l'exterior és molt notable..i s'agraeix. A fora, segur que ja hem superat els 30 graus!
Li demano on puc anar a dinar perquè, em fa l'efecte que no hi ha gaire oferta al poble. La meva amfitriona, una dona, no massa alta, però ben proporcionada, d'uns 50 anys ben complits, que viu tot-sola a la casa adjacent, i amb algunes curioses anècdotes que explicarem en un altre capítol, m'informa que el lloc on podré fer un entrepà o un plat combinat és al Bar Casino.

 

Allí em dirigeixo, després d'una reconfortant i fresca dutxa.
En entrar a l'ampli local, noto com totes les mirades de la clientela que aquella hora es concentra allí, se'm claven al clatell, al mateix temps que noto una tènue baixada de volum del so ambiental que regna a l'establiment. Conscient que "el fenomen" pot ser producte del breu interès que pot despertar l'arribada d'un foraster, em dirigeixo al Sr. que està darrere la barra, i li pregunto si em pot servir alguna cosa per menjar. Em diu que sí, que m'assegui on vulgui i en fer-ho, el rebombori es torna a fer present, entre jugadors de cartes i tertulians d'hora del cafè.
Després de l'àpat al Casino favarenc, toca migdiada i descansar. Quan em desperto faig la bugada. Cal tenir roba neta i fresca per a l'etapa de demà i a la motxilla calia estalviar-li al màxim el pes que ha de suportar la meva esquena. (Aquest és l'autèntic esperit peregrí)

El final de la tarda i abans de menjar un poc més de fruita abans de retirar-me a dormir, Teresa ( la meva amfitriona) i jo tenim una llarga i interessant conversa.
El camí, avui ha estat solitari, calorós i frustrant en lo tema de l'esmorzar. Llarg i costerut en el seu perfil, però el balanç de la jornada, és positiu.
Aquest camí de l'Ebre és diferent, molt diferent dels que he fet fins ara...i m'està començant a agradar.