𝐄𝐋 𝐌𝐄𝐔 𝐂𝐀𝐌𝐈́ ( 𝐃𝐞 𝐥'𝐄𝐛𝐫𝐞 𝐚𝐥 𝐒𝐚𝐥𝐯𝐚𝐝𝐨𝐫)
𝑪𝘼𝑷𝙄́𝑻𝙊𝑳 62.- 

 𝗘𝘁𝗮𝗽𝗮 𝟮: 𝗫𝗲𝗿𝘁𝗮- 𝗚𝗮𝗻𝗱𝗲𝘀𝗮 "𝙐𝒏 𝒄𝙖𝒎𝙞𝒐́ 𝒅𝙚 𝙦𝒖𝙞𝒕𝙧𝒂̀, 𝙪𝒏𝙖 𝙛𝒊𝙡𝒆𝙧𝒂 𝒅𝙚 𝙢𝒂𝙣𝒚𝙚𝒔 𝒊 𝒍'𝒂𝙣𝒉𝙚𝒍𝙖𝒅𝙖 𝙘𝒆𝙧𝒗𝙚𝒔𝙖"

17 𝓂𝒶𝒾ℊ 2022

El fet de no haver-hi allotjament a Xerta, almenys apte per al pressupost d'un peregrí, m'obligava, ahir, a fer la primera pernoctació a casa i, aquest matí, convertir, una vegada més en imprescindible, la col·laboració de Teresa, donant-me suport en aquest Camí Jacobeu de l'Ebre que acabo d'emprendre i obligant-la a matinar amb mi per a què, a les sis en punt del matí, jo pogués emprendre la segona etapa, fins a Gandesa.
La sensació quan el Suzuki desapareix a la revolta del carrer que dona accés a l'estació de Xerta i des d'on en uns instants començaré a caminar, és estranya. Avui no la tindré a la cruïlla de cap camí per a facilitar-me l'avituallament, com ha estat norma en altres camins. Avui, ningú farà per mi el checkin a l'allotjament, ni m'esperarà en acabar l'etapa, ni em preguntarà com ha anat la caminada o amb qui m'he trobat o intercanviat conversa... avui estaré sol, tant sòl com ara estic endinsant-me ja a la foscor de l'encara present nit, trepitjant lo que durant uns anys va ser la Via de la Valdezafan i que ara s'aprofita com a

Via Verda, però també, fins a la Fontcalda, per a fer passar els primers kms del Camí de Santiago ebrenc. 

Els primers túnels de l'antiga via fèrria i encara portant l'Ebre a la meva dreta, es van fent visibles al mateix temps que es comencen a encendre les llums ataronjades d'aquest nou dia que es preveu calorós, molt calorós per a l'època de l'any que ens trobem.
Abans de les 8 del matí albiro ja l'estació de Benifallet on tenia previsió de fer un descans per esmorzar, però, o bé al mes de maig el bar restaurant que s'hi ha habilitat encara no està operatiu o potser jo passo massa prompte.

Com que la gana encara no apreta i el camí és planer amb tan sols un imperceptible pendent ascendent, segueixo camí apropant-me cada cop més a la serra de Pàndols. A la sortida d'un altre llarg túnel, em sorprèn la magnificència del paisatge: un espectacular pont i baix els meus peus, remorós i sinuós, apromptant-se a tributar a l'Ebre, el Canaletes.
L'Ebre, per rodejar tota aquesta serralada, s'obre amb un ample meandre cap a Miravet, les Mores, Flix..fins a Casp, on ens tornarem a trobar.

Amb aquests pensaments al meu cap i després de fer algunes fotos, enfilo altre cop camí en solitari... tres hores i no m'he creuat amb absolutament ningú, quant de sobte, de lluny estant, em sembla sentir un petit rum-rum. És estrany perquè aquest camí està prohibit a la circulació per als vehicles de motor.
El soroll apareix i desapareix cada cop que m'endinso per un dels nombrosos túnels que travessen Pàndols, quan, al final, i arribant a l'àrea de descans que s'ha habilitat a l'entorn de l'antiga l'estació de Pinell de Brai, descobreixo que la font del misteriós rum-rum no és altre que el motor del camió-cisterna d'asfalt, escalfant-lo per aplicar-lo a partir del moment en què comenci l'horari laboral dels operaris que estan treballant en aquest tram de la via per tal de pavimentar el terra. Penso que és una bajanada enterrar el sol de terra baix una capa de quitrà i no entenc com, en un espai natural i preciós com aquest que travesso, algú hagi tingut la "brillant" idea de cometre aquest "atemptat" a la natura.

Els dos treballadors que supervisen la caldera són els primers humans que veig des de les 6 del matí. A ells i quan jo em disposo a parar per esmorzar aprofitant les taules que s'han ubicat a la zona, van apareixent, primer una furgoneta, i després un altre petit camió des d'on baixaran els que, suposo, s'encarreguen de fer aquests treballs... són gairebé les 9 del matí.

Recuperades les forces segueixo camí i abandono l'estació de Pinell, travessant l'enèsim i llarg túnel que m'apropa cada cop més al Santuari de la Fontcalda, on, si no m'equivoco, hi ha restaurant i bar i, per tant, en aquest dia calorós que ja comença a deixar-se notar, pensar en una cerveseta ben fresca, és com pensar a trobar un oasi al mig del desert. Afortunadament, ara, la via discorre per l'obaga de la muntanya i això, juntament amb el sovintejat travessa túnels, fa un poc més suportable la calor que ja es mostra desvergonyida.
De sobte sento una cridòria que se m'apropa a prou velocitat i al cap de pocs segons, tota una filera multicolor de dones, apareixen muntades en bicicleta ibaixant en direcció contrària a la meva. M'aturo i aparto a una vora de la via per evitar que se m'emporten per davant i en creuar-nos, no entenc ben bé que em diuen, però sí que per l'accent, dedueixo que són manyes, segurament un grup d'amigues que pernocten a Bot o a Prat de Compte i que aprofiten el pendent, en el seu cas descendent de la via, per fer esport.

Per fi, la Fontcalda apareix a l'altre costat del Caneletes i la boca se'm fa aigua...la cerveseta fresca, ja està a tocar i un nou descans també es fa necessari. Els 12 quilos de la motxilla ja sembla que són el doble i encara que ho porto prou bé, la meva esquena encara no està adaptada i es deixa notar un lleuger dolor muscular.

Abandono definitivament la via verda i travesso el riuet per pujar fins a la placeta del santuari, on a un dels seus laterals està el delejat bar- restaurant. El goig, però dura poc perquè una pissarra indica clarament que de dilluns a dimecres, el local està tancat!!!!...Avui és dimecres, 17 de maig....

Afortunadament, portava encara provisions de casa, aigua prou fresca i la darrera cervesa, que, encara que no està tan gelada com anhelava, si més no em servirà per calmar la set i preparar-me per a la forta pujada que m'espera fins a Gandesa, darrer tram de l'etapa d'avui.Abandono el solitari Santuari i el sender enclavat a les roques que, vorejant el riu, m'acabarà conduint fins a un camí més ample que travessa una petita vall plantada d'oliveres, al costat del qual hi trobo un curiós monument dedicat al peregrí: dos peus de ferro d'uns 3 metres d'alçada, al mig dels quals s'hi significa una creu. El camí segueix, primer suaument i després, cada cop amb més agressivitat, m'anirà enlairant, no sense esforç, fins a la ben anomenada Terra Alta i la seva capital, Gandesa.
Esgoto la darrera reserva d'aigua just quan el camí em deixa a la C-43, carretera que enllaça amb la C-12 i quan la temperatura ja supera els 28 graus. Afortunadament, Gandesa ja està a la vista i tresco els darrers 1500 metres amb deler per poder donar descans als meus peus, espatlles i assedegada gola.

Just és la una de la tarda quan entro a l'ajuntament de la ciutat per segellar la meva credencial. Sense massa interès pel meu "interrogatori" sobre el pas de peregrins per la ciutat, la funcionària atén la meva petició i a correcuita i sense pausa, pregunto on està l'hotel Piqué que és on dormiré aquesta nit......"ufff ,està a l'altra punta del poble, a la sortida direcció Corbera d'Ebre !!" em diu...Oh no ! un altre quilòmetre als peus i a l'espatlla, i jo sense la miraculosa cervesa!!

Afortunadament de camí a l'hotel, un parell de bars es presenten a la meva vista...no m'espero al segon i per fi puc asseure'm per gaudir del plaer de la desitjada beguda després de 7 hores i 29 km. de gairebé solitària caminada.

Cap peregrí, cap conversa, cap poble, cap bar o establiment, 29 km que són segurament el preludi de lo que m'espera en els gairebé 170 que em resten encara per arribar a la plaça del Pilar.