EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador)
CAPÍTOL 75 - Etapa 14 - (Omeñaca - Sòria)
" La font ofegada de Fuensauco, els templers de la Muntanya de les Ànimes i una joia del mestissatge"
Sòria 2 octubre 2022
El fet que Teresa m'acompanyi amb el nostre entranyable petit vehicle, va condicionar la programació de les 9 etapes amb què he dividit aquest tram entre Saragossa i Navaleno, variant així les distàncies dels finals d'etapa que marca el recorregut "oficial" i adaptant-lo un poc més a la meva conveniència, encara que això hagi significat haver de fer matinar també a la meva companya de viatge, tant ahir, com ja va quedar constatat, i també avui.
Ahir l'etapa va finalitzar a Omeñaca, mentre que l'allotjament el teníem a l'hotel Cadosa, establiment situat a la vora de la N-122, però a uns 14 km del punt esmentat on acabava l'etapa. Això volia dir que, per segon dia consecutiu (i últim), a les 6:30 del matí, m'havia de tornar a deixar al lloc d'on em recuperava ahir.
Aprofito per recomanar una, per a mi, magnífica aplicació que ens pot ajudar, i molt, a preparar-la i seguir-la. Es diu "Buen Camino" i es pot descarregar des d'aquesta adreça que comparteixo: https://www.editorialbuencamino.com/.
Fet aquest necessari preàmbul de reconeixement i advertència alhora, poca cosa a dir del recorregut d'avui, apropant-me ja a la capital castellana.
La claror del nou dia m'ha sorprès quan albirava ja les primeres cases de Tozalmoro, primer lloc habitat que trobo des del punt d'inici, mentre el Sol, a poc a poc, anava il·luminant-les a mesura que guanyava alçada.
Cal destacar que m'ha sorprès trobar en aquesta petita vila, que compta amb una vintena escassa d'ànimes, però que posseeix, en canvi, una preciosa església romànica del s.XII, dedicada a Sant Joan Baptista, conservant perfectament el seu estat original i que disposa de dues portes, una al Nord i una altra al Sud, la principal, i un absis de bella factura. És considerada una de les esglésies més boniques del romànic sorià.
El camí segueix ara cap a Fuentetecha, sinuosament encara, i entremig de camps de cereals, cultiu pràcticament exclusiu a tots aquests petits poblets de la comarca del Campo de Gomara que estic travessant.
Són les 9 del matí i, com també en travessar el poble anterior, aquí solament s'escolta el lladruc d'algun gos. El poble, encara que es veuen cases "arreglades", sembla un poble fantasma.
Trenta minuts més tard el camí ara travessa la carretera nacional a l'altura de Fuensauco.
Aquí el silenci també és total, ni els gossos volen bordar, ni tampoc se sent el murmuri de la font que dona nom al llogaret i que ens rep, només accedir-hi.
La font del saüc, on antigament s'abeurava el bestiar, i possiblement les cavalleries quan la carretera era tan sols un camí principal, ara no raja. Un cartell en mig dels dos brocs que sadollaven la llarga pica d'abeuratge, en prohibeix l'ús, si no és per rentar roba.
L'alta concentració de nitrats a l'aigua, segons que adverteix la nota, fa recomanable prescindir d'aquest líquid vital.
Uns metres més endavant, intueixo el perquè. Un altre cartell, penjat a la façana de la bàscula municipal, una pancarta per a ser més exactes, diu clarament: "Fuensauco se defiende -NO a la macrogranja de 7000 cerdos !"
Aquell raconet on, en altres temps, segurament es respirava tanta vida social rural, ara ha estat ofegat per decisions preses a centenars o milers de km de llocs on encara, en teoria, es respira tanta autenticitat. Quina pena, la paraula macro, cada vegada em fa més por.
Amb aquest regust decebedor, abandono el poble passant encara per davant d'una altra petita joia local: la seva església romànica. Datada de principis del s. XIII i dedicada a la verge dels Àngels, disposa d'un curiós detall a la seva estructura, els merlets que coronen el mur sud i que li dona un aspecte de simi fortificació.
A partir d'aquí ja "només" em queden els gairebé 15 km que em separen de Sòria capital. Els camins gravencs i curiosament arenosos per on tresco, deixen enrere, i a poc a poc, els camps de conreu, per endinsar-se per boscos d'alzines, pins i roures, que apareixen i desapareixen al decurs de tot el trajecte, fins que puc veure, encara lluny, alguns dels edificis més alts de la ciutat cap on em dirigeixo.
Travesso altre cop la N-122 per sota d'un canal de desaigüe i un altre bosc, ara solament d'alzines m'envolta, mentre vaig baixant pel corriol amb un fort desnivell, cap al riu Duero.
El descens acaba davant un petit cercle formant una tanca amb pals de fusta, al mig del qual hi ha un seguit d'esteles funeràries.
Encuriosit, vaig a llegir el panell informatiu que el precedeix i m'assabento, així, del curiós lloc per on he fet la meva entrada a la ciutat.
Es tracta de la simulació d'un cementiri templer que recorda a Beatriz i Alonso, els protagonistes de la famosa obra de Bécquer "El monte de las ánimas". De fet, més tard m'assabenten també al centre d'informació que la simulació està ubicada al mateix lloc que va inspirar al poeta i escriptor andalús aquesta fantasmagòrica obra i també "El rayo de Luna"....
O sigui, el bosquet d'alzines per on he passat fa uns minuts, és el mateix lloc on Gustavo Adolfo fa reviure els templers que atemoreixen als lectors, mentre explica la història d'Alonso, el cosí de Beatriz, qui va decidir complir els desitjos de la seva cosina i anar a buscar el llaç que ella va assegurar perdre a la muntanya de les ànimes per on deambulaven els monjos guerrers ....en una nit de Tot Sants!
Un altra vegada em sento perseguit per fantasmes i esperits erràtics, però literaris, que, com jo, també van errants i solitaris travessant boscos i camps mesetaris.
Teresa ja m'espera al costat del pont de pedra que dona accés a la ciutat, després de travessar el Duero.
És curiós, encara que no he acabat el meu peregrinar (em queden dues etapes més), penso que aquí on em trobo, podria ser un bon lloc per posar-hi un punt i a part.
Seria fer com un, "de riu a riu i camino perquè m'agrada". I jo ho he fet, des del nostre Ebre estimat, fins al seu germà, el Duero, que neix ben prop d'aquí per tributar, havent recorregut gairebé 900 km, les seves aigües a l'Atlàntic.
Aquest és un lloc màgic. I cantat. I lloat per Machado, Bécquer, Gerardo Diego entre altres.
Un lloc amb una aura especial com la d'aquest monument del patrimoni històric d'aquesta ciutat, on avui conclouré l'etapa: em refereixo a l'originalitat del Monestir de Sant Joan de Duero, el que el converteix en una de les joies del romànic espanyol més reconegudes i representatives. Declarat monument nacional l'agost del 1882, destaca pel seu impressionant claustre, que conserva una col·lecció d'estils en la seva execució molt sorprenent. Romànic, mudèjar, àrab es donen la mà als seus arcs, sumant a la seva bellesa la singularitat de ser diferents entre si. El monestir fou construït per l'Ordre dels Hospitalaris de Sant Joan d'Acre, entre els segles XII i XIII, als afores de la ciutat de Sòria, a tocar del riu Duero.
Havent segellat la meva credencial en aquest indret tan especial, m'endinso al claustre obert i no puc parar de fer fotos... tanta bellesa, tanta mescla, fusió i mestissatge d'estils no pot deixar indiferent a ningú. Mentrestant jo, embadalit, continuo observant cada detall de les formes, entrellaçats i figures del monument, se m'apropa la cuidadora del lloc i em diu que el seu company de la porta li ha explicat que estic fent el Camí de Sant Jaume per Sòria i que em vol ensenyar un detall que segurament m'agradarà.
Em condueix fins a un dels arcs arabitzats de l'extrem SE del recinte i em mostra dues petites vieires incrustades a la columna. Decididament, amb aquests antiquíssims i significatius símbols jacobeus, no poc desitjar una millor forma ni lloc on concloure l'etapa d'avui.
Mentre m'estic una bona estona contemplant les filigranes dels artistes mil·lenaris, de lluny m'arriba el toc de campanes de la catedral de Sant Pere i els sons de la banda de música. Els sorians avui fan festa en honor al seu patró, Sant Saturi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada