EL MEU CAMÍ (De l'Ebre al Salvador))
CAPÍTOL 74 - Etapa 13 (Muro de Ágreda- Omeñaca)
"Paisatges infinits, el Fantasma de Masegoso i un ciclista xerraire "
1 octubre 2022
Passat el migdia faig el cim, molt prop del qual es troba el despoblat de La Pica, on encara es poden veure les runes de la torre àrab, d'origen medieval o talaia, una església romànica en ruïnes i les restes del palau. Estic a uns 1.100 metres d'altitud i la perspectiva que tinc quan em giro d'esquena, m'impressiona.
Fa unes 5 hores que he sortit de Muro d'Ágreda. Teresa, una vegada més plena de bona voluntat, avui ha hagut de matinar amb mi per retornar-me al punt on ho vaig deixar ahir i, encara a les fosques, mentre ella emprenia el camí de retorn a Ólvega, jo, i poc després de les 6.30 hores, començava a caminar per la planúria que travessa la vella via romana que aprofita part del traçat de la Via XXVII de l'Itinerari Antonino, entre les antigues ciutats d'Augustóbriga i Numància.
No tardo a descobrir el primer vestigi romà, un mil·liari, aquestes columnes cilíndriques que es col·locava a la vora de les calçades romanes per assenyalar les distàncies cada mil passus (passos dobles romans), la qual cosa equival a una distància d'aproximada de 1500 metres.
Un poc més endavant, amb el frontal, il·lumino un indicador que assenyala que, a poca distància d'on em trobo, hi ha una font d'origen romà. Desisteixo de fer aquest recorregut d'anada i tornada, perquè, de nit encara com és i com tantes altres vegades, tampoc podré veure gaire cosa.
El camí, mentre l'alba va apareixent sense pressa per l'est, segueix, en direcció contrària, remuntant lentament cap a l'immens bosc d'alzines i roures que tinc al meu davant.
Mentre esbufego costa amunt, tinc ocasió d'admirar alguns roures de grans mides, amb troncs de més d'un metre de diàmetre. Amb l'excusa de fer unes fotos, aprofito per agafar aire i és que... estic ascendent cap a la serra del Madero. Quan faig el cim, l'altímetre em marca 1216 m. d'alçada.
Als meus peus i formant part de l'amplíssima perspectiva que em permet tanta altitud, albiro Pozalmuro, primer i únic lloc habitat que trobaré durant tot lo que resta d'etapa.
Són les 9:45 i Teresa...la sempre disposada Teresa, ja m'està esperant a l'entrada del poble amb l'entrepà, la cerveseta fresca i la breu conversa que ens permet estar junts aquests pocs minuts que dura l'avituallament.
A partir d'aquí el paisatge es transforma en una gran extensió de terra plana, delicadament ondulada de tant en tant i dedicada exclusivament al cultiu del cereal.
Tot lo que la meva vista abasta em comença a posar amb un contacte molt directe amb una trista realitat soriana: la despoblació, que es materialitza i es fa present per primer cop tres km i mig més enllà, quan arribo al primer dels dos despoblats que travessa avui el camí (del primer ja n'he fet un primer "spoiler" al principi), Masegoso.
Com solc repetir en els meus escrits, quan passo pels llocs m'agrada documentar-me i conèixer un poc d'aquests, i en el cas de Masegoso he trobat algunes coses curioses.
Per exemple que al segle XVIII el poblat tenia un veïnat compost per set cases habitades amb altres veïns (uns 28 habitants), més dos pobres de solemnitat (sic) i un capellà resident a Pozalmuro. Tot i que les set cases abandonades donen a entendre que la població va ser més nombrosa.
Del llogaret destaca també la torre medieval de defensa, amb els seus 18 m. d'alçada, de planta rectangular i silueta tronco piramidal. Segons es pot llegir al panell informatiu que hi ha prop de la base, la construcció dataria de principis del segle X, formant part d'un conjunt (com el ja mencionat de La Pica) de torres de defensa a la zona.
També, juntament amb les runes de les set cases es conserva una font, teòricament d'origen romà, però que les successives restauracions li han fet perdre, almenys visualment, aquesta condició.
Així mateix, es poden veure encara les restes, molt deteriorades, de lo que hauria estat la seva església romànica.
I per acabar de donar-li aquest aire misteriós al lloc, no hi podia fer falta la llegenda i els fantasmes que queden explicitats també en el corresponent panell informatiu i que reprodueixo íntegrament.
"El historiador Manuel Ibo Alfaro escribió «El fantasma de Masegoso: trágica leyenda de una aldea soriana» que narra las extrañas circunstancias que llevaron a esta localidad a quedar deshabitada.
En época lejana, el pueblo de Masegoso era muy rico y floreciente. Pero toda la riqueza se hallaba concentrada en dos poderosas familias que se profesaban un odio irreconciliable. La una era la de Julián Alvarez, que tenía una gran fortuna en ganados, y la otra la de Andrés Orozco, que se dedicaba a la agricultura y cuyos graneros eran los mejores de la comarca.
El motivo del odio se remontaba a veinte años antes; sus abuelos se disputaban la propiedad del torreón y habían tenido un ruidoso pleito. Al morir el padre de Andrés, llamó a éste a su lecho de muerte, pidiéndole juramento de no reconciliarse nunca con su enemigo.
Andrés juró, y el padre, agonizante, dijo: «Si lo incumples, desde el sepulcro vendré a castigar al perjuro».
Andrés tenía una hija de diecisiete años, de extraordinaria hermosura que se llamaba Adela. Julián sólo tenía un hijo, Manuel, mozo arrogante y generoso. Estos muchachos, educados desde la infancia en un ambiente de odio, no se habían mirado nunca. Pero la vida hizo que en una tormenta se refugiaran bajo la misma carrasca, quedando prendados el uno del otro.
Gracias al parroco del pueblo, los padres se reconciliaron y dieron permiso a la boda... Pero un hecho hizo que estos planes se detuvieran: A la aldea llegó Lázaro, nieto de la vieja bruja del pueblo, Avedícula. Éste, quedó prendado de la belleza inusual de Adela; y junto a su abuela planeó hacerse pasar todas las noches hasta la boda, por el fantasma del abuelo de Manuel, para conseguir cancelar el enlace.
Todas las noches, Lázaro disfrazado de fantasma asustaba a los vecinos de Masegoso desde el torreón con golpes, arrastre de cadenas y gemidos. Pero una de esas noches fue descubierto por Manuel, quien fue herido de muerte de manos de Lázaro. Este acto, le hizo ganarse el desprecio de todo el pueblo, ya que había matado al joven más apuesto del pueblo. Lázaro fue detenido, pero al pasar por la fuente del pueblo, pidió permiso para beber, y mientras, echó en el agua unos sapos negros, venenosos, que le proporcionara su abuela.
Sigui llegenda, literatura o mitja veritat, el lloc imposa i imaginant que, en qualsevol moment em pot aparèixer el tal Llàtzer o la vella Avedicula, abandono el lloc i continuo travessant la inacabable planícia que, al cap de poc, em regala un altre vestigi romà..no oblidem que estic caminat per lo que va ser una important via romana.
Es tracta del pont romà a sobre el gairebé sempre eixut riu Riotuerto. Igual que la font de Masegoso, les successives restauracions que ha patit al decurs dels segles, li treuen també gran part de l'encant històric que té la infraestructura.
Mentre jo vaig pujant, veig com un ciclista ve en direcció contrària i quan em disposo a saludar-lo, en lloc de respondre, el que fa és aturar-se directament i canviar els papers que habitualment infereixo als interlocutors que he anat trobant, és a dir, en lloc de ser jo qui pregunta, és ell qui ho fa.
"¿Però donde vas por estos parajes?" Sembla estranyat i no m'estranya, perquè com és costum cada dia, de gent no és que en circuli massa per aquests indrets.
Li explico breument la meva història i en dir-li que avui he començat etapa a Muro, em respon que ell va cap allà." Vivo en Soria y de allí vengo, pero yo soy de Muro", diu, alhora que segueix canviant els papers i torna a preguntar-me.."Pero donde has dormido, si en Muro solo está el bar de mis tíos y no hay ningún alojamiento?" Aleshores li he d'explicar com ho hem fet i que no viatjo sol.
És curiós que trobi poca gent pel camí, però sempre trobi els més xerraires, perquè Fernando Martinez, aquest em diu que és el seu nom, és una "metralladora".
M'explica que, un poc més amunt, ha trobat un ramat de cabirols que estaven pasturant, tan tranquil·lament, que fins i tot els ha pogut fotografiar. "A lo mejor tienes suerte y también les puedes sacar unas fotos...son muy curiosos los corzos y se te quedan mirando como para que les hagas una foto" remata.
Que fa pocs dies que ha plogut i que als boscos de roures, sortiran boletus i pot ser també als pinars. Que si conec els típics "cardos rosados" de Àgreda. Que si......
Realment un encontre simpàtic i que m'ha tret un poc del cap el fantasma de Llàtzer i els gripaus de la seva àvia que encaro em venien acompanyat, juntament amb una legió romana, travessant el pont a sobre el riu tort.
Ens fem la foto de rigor, ens acomiadem i mentre ell continua desenfrenat costa avall, jo continuo pujant, ara ja cap al final del camí d'avui, encara que abans d'acabar, tornarem al principi de les memòries d'allò esdevingut avui: "Passat el migdia, faig el cim, molt prop del qual, es troba el despoblat de La Pica. D'on encara es poden veure les runes de la torre àrab, d'origen medieval o talaia, una església romànica en ruïnes i les restes de l'un palau. Estic a uns 1.100 metres d'altitud i la perspectiva que tinc quan em giro d'esquena m'impressiona."
Si, m'impressiona perquè la serra del Madero es veu ja petitona, està a més de 15 km de distància i darrere d'ella l'alzinar i els roures que m'han acompanyat en la primera part de l'etapa d'avui...i encara més al fons, ja començant a desdibuixar-se, la silueta del Moncayo que he anat vorejant els dos darrers dies.
M'ho miro una darrera vegada i, un cop més, mentre camino ara ja direcció a Omeñaca, final de l'etapa d'avui, penso en les passes que he hagut de fer per arribar fins aquí. En el temps que he hagut d'emprar. Amb les coses que he après durant aquests 30 km que em separen del punt d'inici..... mentrestant, a uns 3 km a la meva dreta, el brogit dels camions i cotxes que circulen per la N-122, em retornen a la realitat, i els fantasmes dels pobles abandonats s'esvaeixen al mateix temps que la silueta del Suzuki amb la meva amatent companya, es va materialitzant a l'entrada del poblet que avui posa fi a una etapa que ens deixa ja a les portes d'aquesta ciutat, núvia del riu daurat.
"A la ribera del Duero
Existe una ciudad
Si no sabes el sendero
Escucha esto
Lentamente caen las hojas secas al pasar
Y el Cierzo empieza a hablar
En una tibia mañana el sol asoma ya
No llega a calentar
Cuando divises el monte de las Ánimas
No lo mires, sobreponte
Y sigue el caminar
Bécquer no era idiota ni Machado un ganapán
Y por los dos sabrás
Que el olvido del amor se cura en soledad
Se cura en soledad
A la ribera del Duero
Existe una ciudad
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada